#36 - Idealitzacions

"Y eso fue lo que pasó" & "Father, Son, Holy Ghost"

En un primer moment pensava que no anava a tornar a entrar en el Substack fins a l'estiu, sentia que molt del que m'animava a fer-ho s'havia anat diluint a poc a poc, i que un nombre redó com el 35 estava bé per a deixar-ho durant un temps, però sempre hi ha alguna excusa que et porta a voler soltar alguna cosa, a pensar que tens una tontearía més que afegir a la sobreproducció de discursos culturals. En aquest cas va ser la publicació d'una sessió Audiotree de Christopher Owens.

Fotograma de la pel·lícula “Agárrate el pañuelo, Tatiana”

A més de presentar el seu nou disc, va tocar un parell de cançons de la seua anterior banda, els desapareguts Girls. Escoltar "Jamie Marie" després d'un cert temps em va obligar a donar-li moltes voltes a la discografia dels nord-americans, submergint-me a la seua particular nostàlgia amagada dins senzilles melodies que em va traslladar a la novel·la que em trobava llegint en eixe moment.

---

Y eso fue lo que pasó - Natalia Ginzburg

Portada a l’edició d’Acantilado

Fa uns mesos -quan vaig realitzar la review de "Valentino"¹- no imaginava que tornaria a parlar de l'obra de Natalia Ginzburg tan prompte, però el buit que vaig sentir poc després de finalitzar la seua segona novel·la m'ha espentat a divagar una altra vegada sobre la literatura d'aquesta magnífica italiana.

Cal ser molt valenta per a posar fi a la vida d'un dels protagonistes en les primeres línies d'un llibre. Descriure un assassinat de la manera més asèptica possible, com si tots haguérem premut el gallet sense dubtar-lo, però al mateix temps dubtant el perquè.

Nunca me decía palabras de amor y claro yo tampoco hablaba de eso, pero sí le hablaba de mi escuela y de la pensión y de los libros que había leído.

La novel·la ens narra la relació entre una protagonista anònima i Alberto, un advocat major que ella que posseeix una xicoteta fortuna heretada. En un primer moment podem pensar que és la mateixa història que hem llegit centenars i centenars de vegades, però a poc a poc entreveiem que el marit no és qui sembla ser, i que eixe matrimoni està basat en la resignació més que en l'amor.

Això és perquè l'advocat està realment corprés per una altra dona, Giovanna, ja casada i amb un fill. Mantenen una relació intermitent com a amants, obligant a Alberto a desaparéixer de casa cada cert temps i plantant les llavors del dubte i sospita en la protagonista.

Yo pensaba en el esfuerzo que hace todo el mundo para adivinar lo que hacen los demás y cómo todos se atormentan siempre para tratar de descubrir la verdad y se mueven como ciegos en su oscuro mundo tocando las paredes y los objetos para orientarse.

Part de la màgia resideix en l’obvietat de saber com acabarà el romanç, però com a lectors també ens és impossible deixar de gaudir amb el sofriment, el pesar i la ràbia que Ginzburg va deixant en cadascuna de les paraules, com si es tractara d'un verí que tracta d'extraure del seu cos, una expiació dels pecats passats que no es va atrevir a confessar i corquen les seues entranyes.

En el prefaci a la novel·la, l’autora ens compta el seu origen literari i el perquè de moltes de les decisions narratives, la qual cosa considere interessantíssim a l'hora de posar-se amb ella. No puc deixar de veure a la italiana com una avançada en el seu temps, com una escriptora que mostra el desencantament vital i l'angoixa per culpa de l'amor d'una manera tan contemporània, sòbria i directa que sembla estar publicada fa 20 anys i no fa més de 75 anys.

Cuando la escribí tenía la mente confusa y enredada en la oscuridad, por esa razón lo que aún está vivo en esta historia, y como es lógico en esa mujer, es precisamente la oscuridad, la confusión y el enredo.

De la mateixa manera que el dibuix d'un tren en moviment és el detonant del tret de la protagonista, aquest tir simbolitza la decisió que feia temps que meditava prendre, la via de fuita per a escapar de tota la seua foscor i insatisfacció, el col·lapse que permet la demolició. Moltes vegades som nosaltres els que ens trobem darrere de l'arma amb el dit en el gallet, planejant-nos si val la pena percutir i imaginant en mil·lèsimes de segon les conseqüències d'eixa acció traumàtica. D'això tracta la novel·la.

---

Father, Son, Holy Ghost - Girls

Les meues primaveres sempre comencen quan li torne a fer clic en play al segon LP de Girls. És així de senzill, m'assec, tanque els ulls i espere que el primer acord òmpliga de llum les parpelles en estat de repòs. Segurament aquest xicotet ritual tinga un poc de romanticisme adolescent, però és innegable que qualsevol dia assolellat es gaudeix molt més amb la companyia de Christopher Owens i JR White. En el poc que van arribar a publicar junts van fer un treball d'alquímia per a trobar l'essència del pop, de la melodia perfecta i de les guitarres més belles mai registrades en aquest segle.

Ara em podeu acusar d'imparcial, d'enamorat d'un grup que va projectar més del que mai van arribar a ser, de banderer d'una unflada més de Pitchfork, però simplement desenfundant "Honey Bunny" em puc batre en dol amb qualsevol de vosaltres. Ja desarmats després d'eixa arrancada inicial, l'estocada final pot travessar-vos el cor amb "Alex", el segon tema. Aposte que no han fet falta més que 7 minuts perquè entregueu les armes i rendiu homenatge.

I've been messing with so many girls
Who could give a damn about who I am
They don't like my boney body
They don't like my dirty hair
Or the stuff that I say
Or the stuff that I'm on

I'm gonna get you, honey

Moltes vegades tractem de racionalitzar el perquè del "clic" que ens fan unes certes cançons. Quin és el mecanisme per a aconseguir eixa connexió tan immediata amb el que ens estan comptant? Es pot arribar a trobar una fórmula per a travessar el cor dels altres amb una simple progressió harmònica?

L'altre dia vaig anar a veure una de les classes d'estètica que imparteix

Elena

, que aquella vesprada versava sobre "La cámara lucida" de Barthes. En el seu comentari analitzava al costat dels alumnes el concepte de "Punctum" en la fotografia, eixe element que ix de l’instantània per a punxar-nos i provocar una reacció emocional davant el que estem veient. Immediatament ho vaig extrapolar a la música, sentint molt més evident eixa taca en escoltar algunes cançons. "Alex" seria un dels primers exemples que em vindrien al capdavant en un hipotètic qüestionari de temes punxants.

You've got a lovely smile
I could spend a while with that smile

Després passem per eixe moment eufòric però fora de lloc que és "Die", la delicadesa formal tant McCartney de "Saying I Love You" i la pausada meravella quasi soul nomenada "My Ma". Però no hi ha cap dubte que la següent parada obligatòria ha de ser “Vomit”.

És el primer moment en el qual les tenebres semblen apuntar en el disc, on el dubte no ve acompanyada de psicodèlia, sinó de reflexió, pausa i introspecció. Malgrat això, tota la cançó va construint una fortalesa dins de la boira, una cuirassa a partir d'eixes inseguretats que va deixant-se veure en un solo propi d'Ira Kaplan, els centellejos dels cors i finalment en un pont que dissipa tots els núvols i ens mostra el camí que ha anat prenent el tema.

'Cause there's something that I get from myself
And there's something that you give to me
Well, I got one
Without the other, well, it's not enough to be
I need your love

Un cant de cigne primerenc que ens va demostrar que encara dins el pop hi ha moltíssim a dir, una mostra fenomenal sobre com malgrat conéixer tots els elements de la taula periòdica la química no ha mort. Girls no tornaran, però els seus discos no s'esgoten, sinó que són com eixa heura que va atrapant a poc a poc el tancament de l'edifici, parasitant-lo i formant cada vegada més part d'ell. Cada primavera a mi em creixen unes quantes fulles en la zona del pit, on una vegada em van travessar per a no deixar-me mai.

---

Idealitzacions

Molts no entendreu per què dimonis enfronte una novel·la tan pessimista, capcota i traumàtica amb un àlbum vitalista i primaveral. I en part m'ocorre el mateix, però hi ha certa aroma en la lírica d'Owens que em sembla paral·lel al que ens compta Ginzburg en la seua novel·la.

Si començàrem el disc pel final -com fa el llibre- arrancaríem amb "Jamie Marie", sent un ancora per a parlar sobre la pèrdua i la idealització. En la cançó Owens ens relata el dolor que li produeix recordar una passada relació, com per la seua culpa es va acabar alguna cosa que ell estimava tant i que a vegades enyora, però simultàniament abraça la seua fi.

Maybe I didn't realize
The way I loved the way you moved
Till I moved so far away
I couldn't see you anymore

And maybe all those secret times
Didn't seem so bad until I knew
All of my little secrets
Weren't all that secret anymore

Amb una certa aroma a nana, la cançó explota amb l'acceptació que eixe amor va tindre el seu sentit en un cert passat, però estava destinat a un fi que ell mateix va afanyar, ajustant una medie somriure per tot el viscut.

Bé, no? Perquè Natalia Ginzburg ens parla de tot el contrari, de la tortura que suposa estar enamorat d'algú que es pren les relacions d'eixe mode, que malgrat sentir-se culpable per tots els secrets que amaga, continua avant per por de la soledat. Si la cançó de Girls té el seu punt d'inflexió en la ruptura necessària, la novel·la de la italiana explora la por a les conseqüències d'aquesta, tant per part de la protagonista com d'Alberto.

Yo tampoco te quiero, es imposible quererte. ¿Y sabes por qué? Porque no tienes valor para ir hasta el fondo de las cosas. No eres más que un tapón de corcho, eso es lo que eres. Nadie te quiere porque tú no quieres a nadie

Suportar les infidelitats d'Alberto, conéixer al seu amant, entendre que l'amor de veritat no és això que ella viu i enyorar sentir-ho, ser protagonista del seu propi romanç és el que el personatge principal de la novel·la de Ginzburg es mor per experimentar. Aquest sentiment inunda una de les cançons més assolellades del disc de Girls, "Magic", que explora la sensació primària de l'enamorament d'una manera sofisticada al mateix temps que ingènua.

És fàcil descriure eixe moment amb la màgia, però la part que a la meua més m'agrada és quan parla de la percepció dels altres cap a les seues accions: It's madness.

Just a look was all it took
Suddenly I'm on the hook
It's magic
Follow you and follow me
Everybody else can see
It's madness

Els altres prenen per bogeria l'encant de l'enamorament alié, el cursi que un pot arribar a posar-se cap a l'altra persona, els excessius gestos d'afecte.... però per a Owens és màgia. Aquesta bogeria pot extrapolar-se també en el moment del tret, en l'alliberament de les cadenes que oprimeixen a la protagonista del llibre. Per a la resta del món és un acte d'assassinat cruel, però per a ella és el més pròxim a la cerca de l'amor que pot haver viscut durant tots eixos anys.

A una muchacha le produce tanto placer pensar que un hombre se ha enamorado de ella que aunque no esté enamorada es un poco como si lo estuviera y se pone más guapa y le brillan

Pot semblar una tonteria, però l'abstenia primaveral ens afecta a molts, per això és el moment ideal per a gaudir tant de la novel·la de Ginzbug com de l'obra de Girls, fins i tot us recomane el matí per a la segona i la vesprada per al llibre, com si es tractara d'unes instruccions per a superar el cansament pre-estival. Fins a la propera.

1.