Ja són falles, i amb això tot el seu reguitzell d'aglomeracions, tradicions mal enteses i coentor. Amb una dicotomia particular, aquestes festes sempre acaben dividint a la societat valenciana en dos bàndols amb un clar vencedor any rere any. I és que emparant-se sota el paraigua del seu benvolgut folklore, els fallers defensen amb dents i ungles una setmana completa de col·lapse.
Un dels aspectes que més fan parlar és la figura de "la fallera", amb una fèrria defensa per part dels del brusó que la festa és extremadament feminista, comentari que no deixa de sorprendre'm pel fet que cada any veiem una fallera major de València més cosificada i presa com una nina en lloc de com una dona adulta.
Això m'ha portat a connectar una de les meues últimes lectures, Valentino, i el fantàstic segon àlbum de la Maria, on la tradició dialoga amb el món actual mitjançant un llenguatge que ja li agradaria a més d'un.
Valentino - Natalia Ginzburg
Les novel·les curtes són les que més m’ajuden a evadir-me en dies en què la feina se m'ix per les orelles, sobretot perquè m’agrada ficar-me-les d’audiollibre i així poder taponar els meus oïts. D’eixa manera vaig aplegar a “Valentino”, una de les obres de maduresa de Natalia Ginzburg.
Malgrat la longitud i l'aparent lleugeresa de l'inici del llibre, a poc a poc l'escriptora italiana comença a furgar dins de les idees i pensaments de la narradora, Caterina, qui ens conta la història de la seua família, vertebrant-la al voltant del seu germà Valentino.
Mi padre se pasaba el día en la cocina desvariando solo; imaginaba que Valentino se convertía en un médico famoso, iba a congresos en las grandes capitales de Europa y descubría nuevas enfermedades y medicinas. Pero Valentino no parecía tener muchas ganas de ser un gran hombre.
Ells pertanyen a una casa humil, però els seus pares pensen que l'avenir serà brillant gràcies a Valentino, el fill, qui està estudiant medicina gràcies als esforços que realitza la família per a pagar-li els estudis. Malgrat això, les dues germanes de Valentino, Caterina i Clara, només li veuen com un gandul llibertí que va portant diferents xicones a casa, calcades les unes a les altres.
Tot canvia quan un dia els presenta a Magdalena, una dona deu anys major a ell i bastant lletja, però amb diners i que sembla haver encaixat bé amb l'estudiant de medicina. Això provoca una mescla entre confusió i suspicàcia per part de la família, que no acaba d'entendre el moviment de Valentino.
“Valentino dijo entonces que no habíamos entendido nada. Su novia no era fea, al menos a él no se lo parecía, ¿y no era él, acaso, el único al que tenía que gustarle? Tenía unos hermosos ojos negros y un comportamiento distinguido, y además era muy muy inteligente, tenía una gran cultura. Ya estaba harto de esas jovencitas que no sabían hablar de nada; con Magdalena, sin embargo, hablaba de libros y de cantidad de cosas. Él no se casaba por el dinero, no era un cerdo. De pronto se ofendió y se encerró en su habitación.”
Aquest se'n va a viure amb la seua promesa, començant a engendrar una xicoteta prole en la mansió de Magdalena alhora que continua estudiant -ad libitum- per a aconseguir ser el metge que la seua família esperava que es convertís. Durant el transcurs de tota aquesta part de la novel·la no deixem d'observar la diferència de classe entre la vella i la nova vida de Valentino, i com aquest comença a tractar a les seues germanes i pares de manera molt diferent.
Tota la novel·la es basa en això, una lluita de classe molt marcada però sense tot just possibilitat d'ascendir, i quan s'aconsegueix es deu a una altra injustícia: el masclisme imperant en la societat italiana del segle XX. Magdalena necessita un marit per a no quedar com fadrina, encara que aquest no treballe i es dedica a gastar els diners d'ella en trages i capritxos, sent la dona qui realment treballa cada dia anant a veure les seues terres.
“Y con Valentino sucedía lo mismo: le bastaba con saber que existía, pero se pasaba los días alejada de él, le bastaba con encontrárselo en casa por la noche cuando regresaba y acariciarle un poco el pelo y estar tendida con su cabeza en el regazo.”
Poc després la mateixa Caterina es planteja casar-se amb Kit, un cosí quarantó de Magdalena que també posseeix camps i passa molt temps en la mansió al costat de Valentino, encara que li ocorre el mateix que a aquest, ja que dedica els seus dies a comportar-se de semblant manera ociosa. Kit, després d'una escapada a la recerca de nova criada al costat de Caterina, li proposa que es casen, encara que no estiguen enamorats l'u de l'altre, gairebé com una transacció o un tracte. No explique com es resol tot això, encara que crec que més endavant pot ser que ho deixe caure.
Una breu novel·la que, malgrat resultar una mica carregosa i repetitiva en alguns trams, mostra les aspiracions d'una família treballadora i reflecteix la societat i costums de la Itàlia que va conéixer Ginzburg.
La Maria - Robina
Ja fa un parell d'anys que La Maria ens va sorprendre amb l'interessant debut "L'assumpció", però encara que aquest obria moltes portes i camins a desenvolupar en el futur, no esperava un salt de gegants tan gran com el que ha donat al seu segon treball.
Per al seu "sophomore album" s'allunya una mica del mestissatge amb l'electrònica que inunda les propostes de recuperació folklòrica de l'estat, optant pel vessant més pur de la música d'arrels valencianes. El treball es divideix en 3 parts, cadascuna amb una espècie d'introducció, encara que en “Part 1. Ruptura" ja mostra molts dels temes que explorarà endavant.
“Una deessa plorava
i amb llàgrimes regava
tota la seua misèria
és una perla molt fina
Vestida de papallona i bonica i brillant de fandangos”
Una vegada travessem la introducció ens toparem davant el hit més immediat de tot el disc, "Qui s'ha inventat l'amor?", on trobem una major presència d'elements contemporanis i electrònics que a la resta del treball, que a poc a poc generen una atmosfera fins a trencar en un pont que ens colpeja sense pietat, obligant-nos a moure'ns al so del seu batec.
Un compàs terciari lliga tant "Estupor" com "Perla", on La Maria es confessa davant l'oient sobre la seua concepció de l'amor, que sembla travessar totes les cançons inicials de l'àlbum com un fil que cus les seues penes. Mentre en la primera mostra la seua pesar per no ser corresposta, en "Perla" renaix l'autoestima malgrat les vivències de la cantautora després de la publicació del seu primer treball.
“Ai, pudor d’amor, pudor d’amor!
D’amor trencat, d’amor trencat
Quantes? Quantes terres conreades d’amor?
Conreades d’amor
i quanta pobresa”
El segon acte és molt més calmat i reflexiu, on repassa els comptes pendents amb de manera molt més directa i esmolada, al mateix temps que dirigeix la seua mirada cap al passat per a avançar i dirigir el seu so. Tot això està condensat en "La meua Maria Rita", que inclou dins d’una diverses cançons, encara que use una mateixa cadència com a via de creixement.
Però tot aquest forat negre que anava generant en les anteriors cançons acaba per convertir-se en una supernova en la meua peça preferida del disc, "Consagració", que va ser el primer avançament del treball i que no he pogut deixar d'escoltar des d'eixe moment. Estructurada a partir de la veu de la cantant d'Oliva, només se serveix d'un piano per a acompanyar-la, sent poc més que un complement a la mostra de virtuosisme vocal de La Maria.
“Em consagre en l’espill
Em consagre per tu i per mi
Sabíem que no podríem suportar este amor
Este amor em torna a mi
Sabies que em feries i jo m’he fet mal
Em consagre”
El tercer acte se secunda de diferents gèneres, començant amb eixe fandango que em recorda molt en l'ús de les guitarres al debut de Maria Arnal i Marcel Bagés, passant per una "Havanera papallones" preciosista i lluminosa, i travessant eixa espècie de nana que és al seu inici "Adoració a Robina", patint una metamorfosi en un primerenc clima que va modificant la forma i estructura cançó com si fos de plastilina.
Ens acomiadem del segon disc amb "Perdona Maria", on podem intuir un dels possibles destins per al seu so en un futur tercer disc. Un epíleg que ens embriaga de llum i de vitalitat, parlant sobre voler-se a un mateix, i doblegant les melodies brillantment per a formar un cor d'una sola veu.
Cadenes
Traçar les artèries comunes a l'hora d'esquarterar dues obres tan diferents pot resultar un poc aventurat, però des d'un primer moment vaig sentir que hi havia eixe nexe d'unió format per la perspectiva femenina de les expectatives.
I és que en Valentino ja ens indica en el seu propi títol que el protagonista ha de ser l'home, el germà de Caterina, que és qui realment narra la història i compte diferents motius de la seua vida. És la mateixa idea que defensa el seu pare abans de res, quan afirma que el seu fill serà un gran metge, menyspreant a les seues altres dos descendents que sí que aconsegueixen acabar els seus estudis i guanyar-se la vida amb un ofici.
“Ésa es la razón por la que no tengo a nadie con quien hablar de verdad: hablar de verdad, de la verdad de toda nuestra historia tal y como sucedió, y me la quedo dentro y a veces me parece que me ahogo”
Una de les temàtiques que abasten molts trams de "Robina" són les expectatives respecte al que La Maria es troba fent. Perquè mentre afirma de manera sincera sentir-se agraïda per tot el suport i afecte que ha rebut aquests últims anys, nota que també li deu alguna cosa al seu públic.
En "Perla", que ja hem comentat abans, es disculpa davant l'oient per sempre cantar d'amor, possiblement és el que verdaderament la commou encara que senta que és part de l'estereotipació de la "cantant femenina".
Que em perdonen tots
elegant i ben parà
sempre cante d’amor
i jo mateixa em veig brillar
Kit, el familiar de Magdalena, li demana matrimoni a Caterina en un xicotet viatge que fan a un poble proper. La narradora en un primer moment es veu sorpresa per la sobtada petició, però posteriorment és incapaç de dormir a causa de les voltes que li dona la idea al cap.
A PARTIR D'ACÍ ESPÒILERS
Caterina decideix acceptar la proposició de Kit, pensant que en realitat és el millor per a ella i el seu futur, però després de donar-li la notícia al qual sembla ser el seu promés, aquest decideix fer marxa enrere en la seua proposició.
Això genera un crac dins de Caterina, que se sent desenganyada i decideix anar a visitar a una tia seua que viu sola en un xicoteta poble. Ací entenem que aquesta resolució no és més que una metàfora del tipus de existència que decideix viure: separada de la resta de la seua família i en soledat.
Te miraba y me decía: «Qué chica más guapa». Yo soy un buen tipo: tengo grandes defectos, soy vago, dejo siempre las cosas como están, en mi casa las estufas no tiran bien y las dejo tal cual. Pero en general soy un buen tipo.
El motiu de prendre una decisió així per a viure desoint la tradició però dins del seu sistema social m'ha recordat a l'inici de "La meua Maria Rita", on amb la figura del mocador mostra la seua càrrega. El contrast es dona quan entén que la soledat també pot fer-la cantar, i que pot ser una vida igual de digna com qualsevol altra, igual que li ocorre a Caterina després del rebuig de Kit.
La meua Maria Rita
sempre porta mocador
en hivern per la moquita
i en estiu per la calor
Ai, soledat! Ai, soledat! Ai, soledat!
Fes-me cantar!
Poc més a dir, només espere que estigueu ja escoltant La Maria i us animeu a llegir la breu novel·la de Ginzburg qualsevol vesprada ennuvolada com la de hui.