#27 - Processons
"Mañana y tarde" & "Solo Postres"
A octubre de 1960 Yves Klein va decidir llançar-se al buit des de la casa del seu marxant d'art. L'artista francés ja era reconegut, havent publicat a 1947 la seua "Monotone-Silence Symphony" -encara considerada un antecedent de la música drone- i aconseguint que el seu color IKB fos un mite dins la indústria pictòrica del moment.
Però a banda d’artista, el francés també va ser un gran judoka, obtenint amb vint-i-cinc anys el cinturó negre -una rara avis per un occidental- i anant fins i tot al Japó per ensenyar aquest art marcial.
Com ell va explicar nombroses vegades, un dels aprenentatges més importants dins el judo és saber "caure"1. És a dir: la posició, el desplaçament del pes o la tensió corporal. Potser aquesta va ser el motiu del bot de Klein: donar valor i inclús bellesa estètica a la caiguda.
Òbviament no es tracta d'una caiguda real, sinó d'un fotomuntatge que va realitzar amb dos amics -Harry Shunk i Jean Kender-, que van pegar amb molta cura els negatius de dues tomes: una el bot amb gent baix preparada per a agafar a Klein i altra amb el carrer buit. A més, existeixen dues versions de la foto, una amb un ciclista passejant per la via i altra sense ell, però amb el mateix bot de Klein, fent èmfasi en la "teatralitat" del bac.
Per a mi aquesta fotografia sempre ha parlat d'un concepte: la tensió. Saps que estàs presenciant un moment transitori entre dues accions amb molt de pes: el bot i l'aterrada. Estem presenciant una frontera, un llindar. Aquesta mateixa sensació ha sigut la que m'ha portat a parlar de Jon Fosse i del nou àlbum de Ramper. M'explique.
Mañana y tarde - Jon Fosse
"Mañana y tarde" ha sigut la primera novel·la que he llegit de Jon Fosse. Després que guanyara el Nobel fa uns anys tenia ganes de pegar-li una ullada a la seua obra, però el meu amic Llorenç em va avisar que no era de fàcil digestió.
En un primer moment vaig deixar córrer a l'escriptor noruec per prioritzar altres de la llista de pendents, però buscant un audiollibre curt per una setmana de molta feina -ja sabeu que molt del temps quan treballe estic amb l'audible tirant fum- vaig caure que aquesta xicoteta novel·la estava dins el catàleg.
Per començar ens conta -semblant un pròleg- el naixement de Johaness. Al fragment és la figura de son pare qui protagonitza una escena plena d'ansietat, dubtes i, finalment, alleujament en veure que ha tingut -tal com desitjava- un fill. Una vegada el té als seus braços afirma que anomenarà com son pare.
“Hoy no es un día como otro cualquiera, hay algo raro en el día de hoy, algo que no tienen los demás días, piensa Johannes, y de pronto se estremece”
Després d'haver-nos introduït a Johannes, la segona part ens relata una jornada del protagonista quan ja és molt vell. Es desperta i nota que no té les arcades i l'angoixa que l'acompanyen en el seu dia a dia quan s'alça del llit, fins i tot resultant-li senzill baixar des del primer pis -on té el dormitori- fins a la planta baixa per a desdejunar.
Es prepara el desdejuni mentre recorda a Erna, la seua esposa, qui falta uns anys abans i enyora diàriament. Poc després pensa en els seus fills i nets, i com està d'orgullós per tot el que han aconseguit, semblant un edulcorant pel seu dolor inicial.
En eixir de casa es troba amb el seu amic Peter -qui realment va morir ja fa també un temps-- i junts van a pescar crancs, ja que han dedicat tota la seua vida a açò. Johannes nota al seu col·lega molt envellit i descuidat, amb uns cabells llarguíssims i poca higiene estilística.
“Aunque pescar sí que no quiere, eso lo dejó el día que no logró hundir el señuelo en el agua pese a todos sus esfuerzos, ese día decidió que él ya había pescado lo suficiente, y si hay que pescar más que lo hagan otros, él ya ha pescado lo suyo”
A partir d'ací espòilers (Que no ho són perquè es revela a la contraportada, però jo avise)
Com ens n'anem adonant amb l'avanç de la narració, Johaness ha mort i el que està fent és tornar a veure als éssers que més estima i amb qui més relació va tindre. En un principi sols nota la lleugeresa física que comentàvem, però en trobar-se primer amb Peter i després amb Erna, els lectors acabem per comprendre què és el que està passant.
El moment més tens de la narració ocorre quan la narració es trasllada al punt de vista de la filla menor, Signe. Ella parla cada dia amb son pare i està preocupada per no saber res d'ell durant la jornada, a més de rebre un missatge del veí, que no ha vist la llum encesa en tot el dia. Decideix apropar-se a casa, i Johannes -qui la veu- tracta de parlar en ella i captar la seua atenció, però és incapaç. Açò deprimeix molt al recent difunt, que no entén el que passa i se’n va a buscar a Peter un poc trist.
“Estaba muy frío, aunque tampoco es que doliera, simplemente estaba frío y desamparado, y qué horror, esto no puede contárselo a nadie, porque si lo cuenta creerán que se ha vuelto loca, piensa Signe ¿y qué le pasará a su padre? ¿no se habrá echado a morir él también?”
Jon Fosse ens relata la mort de la manera més dolça i familiar possible, amb uns personatges dels quals és impossible no encapritxar-se gràcies a la seua -presumpta- innocència. Peter és dur amb Johannes perquè ha d'ajudar-lo a fer el pas cap a la mort, però tot amb un vestit narratiu d'una tendresa molt delicada.
A més, l'estil del noruec, sense utilitzar punts i amb una redundància dels comentaris, fan que ens puguem aplegar a sentir dins del cap -ja un poc desordenat- de l'ancià, qui ens repeteix moltes vegades el que pensa, o entra en converses una mica cícliques. Açò també ens apropa a una sensació quasi onírica, entenent que aquest purgatori on està Johaness no s'allunya tant del món real.
Solo Postres - Ramper
Qui em conega ja sap que tinc una especial devoció per Ramper, i que malgrat haver publicat sols un treball, em van acompanyar durant alguns moments crítics dels últims anys. A més els lectors veterans d'aquesta newsletter ja hauran llegit sobre el debut a la quarta entrada que vaig fer.2
Però hui hem vingut a parlar del segon treball. Anomenat com una carta de Yu-Gi-Oh, ens dona la benvinguda amb una guitarra acústica afinada molt més baixa del que sol ser habitual (un drop C#?) i un sospir sobre un drone. A poc a poc anem entenent el ritme de la cançó, com si li llevarem el llençol per a guardar-lo de la pols, i que es va descobrint com un 6/8. Aquest compàs terciari ens acompanya sinuosament dins un passeig on es van afegint diferents instruments.
De noche nos persigue desde entonces. Sus dientes nos deslumbran cada día. Es algo familiar que nos confunde. No nos perdonará lo de esa vez.
Podria fer una descripció formal del que ocorre dins la cançó, però em quedaria en una anàlisi que no descriu realment totes les emocions contingudes al tema. La pèrdua, que sembla el motor dels primers compassos del treball, és vista amb un respecte, devoció i romanticisme quasi barroc.
Hi ha un moment abans que “Un miembro fantasma” esclate on es parla de devorar a qui s’ha perdut-mort d'una forma ritual i totèmica, el que em porta immediatament al concepte de sinistre (gràcies Elena). Després de deglutir a qui ja no està, torna de manera mística i quasi pròpia a una deïtat, ja que passa a ser part del narrador -literal i metafòricament".
“Probé el sudor que había en tu piel y mastiqué la carne de mi boca.
Su brillo eclipsó todo astro y supe que era tarde, fue un error.
De noche nos persigue desde entonces.
Sus dientes nos deslumbran cada día.
Es algo familiar que nos confunde.
No nos perdonará lo de esa vez.”
Aquest "Membre fantasma" estarà amb nosaltres sempre, fent-nos molt i molt difícil poder suportar el pes emocional que tindrà a les nostres vides. És el subconscient, la foscor, la por i les tenebres. Ramper estan parlant de tot això amagant-ho dins el que ens sembla una mort.
La transició cap a "Día Estrellado" es produeix sense que ens n'adonem, com si es tractara de la segona part de la suite. Una guitarra saturada amb el que sembla un Muff fa de pont entre les dues peces, mantenint un tempo i estètica molt semblant.
“Se fue la luz del sol y del mundo contigo, mi ángel. Decoré la mesa del cuarto con flores y velas esperando a que vuelvas un día.”
Ací comencen els jocs de caixa quasi processionals, que ens ajuden a mostrar i musicalitza una devoció cap a la persona que ha faltat a la primera peça del treball. Si abans els granadins parlaven de la por cap al sinistre, ara estem trobant la bellesa en la pèrdua.
La instrumentació a partir del segon minut és fantàstica, sobretot per uns arreglaments de vent que semblen de marxa, i un meravellós ús de l'acord dominant amb el sus4 (és a dir, afegeix una nota a l'acord per a generar més tensió), el que provoca que la resolució a la tònica siga molt més pesada al mateix temps que tranquil·litzadora.
El pont que ocorre a mitjan cançó ens transporta a altre lloc on el pesar i els núvols han deixat entrar un xicotet raig de llum, reflectit en els trinats que fa la flauta i en el canvi de progressió harmònica. Semblen pardals que ens acompanyen en moment més obscur de les nostres vides, dient-nos que no estem sols. Només acaba aquest fragment el narrador sospira desitjos i plegaries cap al cel.
“Cada vez que miro al cielo
sé que anda siempre cerca.
Pido por favor que su mano te libre ahora.
Pido por favor que su mano me deje a mí.”
He d'admetre que el meu fragment preferit del treball és "Reina de farolas", on pense que condensen totes les virtuts de l’àlbum en una única peça. Començant amb un sàmpler que es va repetint -i ajuda a indicar el tempo-, la cançó aborda un crescendo al mes pur estil GY!BE. La subtilesa de l'inici ve acompanyada per una guitarra tempestuosa que semblen rellamps en mig d'una Dana.
Poc abans del tercer minut la melodia es modifica, veient de nou eixos espiells conceptuals on podem trobar l’entrada de llum. Mentre "Día Estrellado" tot és molt més barroc i dramàtic, el dolor inicial de "Reina de farolas" és molt més íntim i minimalista.
“De noche se oía una canción, con pena aún me llama.
Y no tiene palabra, no tiene emoción, pero retumba en todo el cielo.”
Per a mi és una cançó que parla del desamor i la idealització que sentim cap a altra persona, la nostra "Reina de faroles" particular. Sabem que el que hem viscut no tornarà, però som incapaços de soltar-nos del tot dins eixa imatge fantasiosa de l’ésser estimat i enyorat.
Però al sext minut tot canvia i esclata en una lletania molt més expansiva. Si la primera part del tema es replegava en ell mateix, ara tot és obert, i el plor es converteix en una espècie d'oració. Hi ha moltíssima llum que és emesa sense control, a ràfegues violentes, com si una estrella estiguera a punt d'ofegar-se dins la seua pròpia supernova.
La calma abans de la tronada, que fa d'intermezzo dins l'explosió ja ens avisa:
“La luz nos guía de vuelta al presente y ahora estamos en la casa donde empezó;
con flores y velas que había en la mesa esperando tu llegada.”
Una vegada es produeix "el crac" podríem fins i tot parlar d'un moment pròxim al sublim, ja que notem que la música, poc abans condensada, s'ha alliberat de totes les cadenes. Els instruments ens envolten, els murmuris es converteixen en crits, i el control que Ramper exercien sobre la cançó sembla haver-se trencat. La reina ha sigut alliberada i no podem fer res més que suportar tot el que ens mostra, gaudint al mateix temps que podem sentim pànic.
Després de tot el que hem sentit, és inevitable tractar d'agafar un poc d'aire, per això la banda de granada ens regala "Nuestros últimos días". La peça més diferent de tot el disc, que sembla una mena d'interludi -malgrat ser la més llarga del disc- ple de boira, que va guanyant pes a mesura que van passant els minuts.
“Hay un hueco en la pared de miradas desorientadas.
Desde él veo en ti todas tus fuerzas encoger.”
Com si estiguérem a un vetlatori, on les mirades van evitant-se i les paraules no fan més que repetir-se, el tema es va construint dins un lament. Una vegada travessem l'equador de la peça la roda d'acords varia lleugerament, i comencen a aparéixer sintetitzadors i altres instruments que tracten de donar un poc més d'espai a la cançó, tornant a expandir-la i, com han fet ja abans, donar-li llum.
És als últims compassos quan entra un redoblament de caixa que acaba de portar la melodia a altra dimensió, tractant d'abraçar amb dolçor el pessimisme que envaïa fins aquest moment l'atmosfera.
Llega un grito a través del cielo,
no hay nada con que compararlo.
"Solo Postres" torna a jugar amb els contrastos, amb una guitarra drone que va i ve i la percussió com únic element que ens ajuda a prevenir el que vindrà després. Potser és la peça més material de tot l'àlbum, ja que mentre el que ha passat abans estava a un plànol molt més llunyà, aeri o quasi espiritual, ací sentim que ens parlen cara a cara.
Fins i tot quan a l'últim terç decideix incrementar en intensitat, aquesta està molt més controlada, com si fos el pols d'un cor més que les tempestes que hem estat escoltant poc abans.
Apleguem ja al final, on “Los ojos de los demás” y “Poderoso puño” funcionen com un sol epíleg. La primera està despullada, amb un orgue duent suportant la càrrega de la peça i fent d'estructura perquè tant la veu i la resta d'instruments puguen passejar.
Hay tantas voces conspirando
y tantas hormigas por mí trepando.
Agazapados mis miedos esperando.
L’últim tema de tots, igual que “Solo Postres”, ja l’havíem conegut abans gràcies al directe que van treure a Sesiones Bravas3, però a la versió definitiva l’estètica “Semana Santera” no fa més que incrementar-se, com si fos un pas de processó doom: Pesat, obscur i melancòlic.
Els instruments de vent acaben guanyant tot el protagonisme, portant la melodia de manera que la resta del grup sembla un complement pel que està ocorrent en la cançó. Ací no mana Ramper, ho fa el "Poderoso Puño".
“Por cada dedo ha habido
un montón de ojos mirando.
Y no me ha gustado verlos
ni que ellos me vieran a mí.
Que los ojos de los demás
tienen un reflejo raro.”
Hi ha un detall que a mi m'ajuda a tancar el cercle amb Ramper: "Poderoso Puño" acaba de la mateixa forma que començava "Nuestros mejores deseos", amb una trompeta fent notes llargues, com si l'única manera d'aplegar o anar-se'n fos amb un avís.
Processons
Aldo Van Eyck va ser un arquitecte holandés pertanyent al Team X en actiu durant la segona meitat del segle XX. Una de les reflexions més important que ens deixava la seua obra era la importància d'un espai transitori, o com deia ell, In-Between.
Es tracta d'un lloc intermedi entre un espai col·lectiu i un individual, que et serveix de frontera per a unir dos llocs en aparença contradictoris. A més, Van Eyck tenia una sensibilitat enorme cap al detall, trobant a algunes de les seues obres elements que ens parlen d'aquest concepte de forma fins i tot poètica.
La traducció més acceptada o utilitzada d'aquesta idea seria "Llindar" -o umbral en castellà-. Igual que ocorre a "Into de Void" de Yves Klein, tant el llibre de Fosse com l’àlbum de Ramper transiten dins aquest espai limítrof entre moltíssimes coses, però sobretot, entre la vida i la mort.
“Luz que me deja ver tu forma, ninguna otra alumbra más.
Canto para rendirte culto sin emoción ni voz, solo un pulso.”
Durant la major part del treball de Ramper estem acomiadant-se de diferents figures: una relació, el nostre passat o un ésser molt estimat. No hi ha excessives pistes de per on va cadascuna de les cançons, però la perduda i el record sí que semblen els leitmotivs de tot l'àlbum.
El dramatisme que porta la música sols es veu socorregut de vegades per les mencions a la llum, com també ocorre al final de "Mañana y tarde", quan tant Johannes com Peter deixen de tindre formes corpòries i per fi senten pau.
“Ahora tú también estás muerto, Johannes, dice Peter Te moriste esta mañana, dice Y como yo era tu mejor amigo, me enviaron a recogerte, dice Pero ¿por qué hemos pescado cangrejos? dice Johannes Tenías que desacostumbrarte a la vida, algo teníamos que hacer, dice Peter Conque es así, dice Johannes Así es, dice Peter”
Un dels personatges que més pes té a la novel·la de Jon Fosse malgrat la seua poca presencia és Signe, la filla menor, que és qui troba el cos. Hi ha un fragment que ja em comentat en el que Johannes veu com ella es dirigeix cap a sa casa i tracta de cridar la seua atenció.
Òbviament no el veu, però en el moment en què l'esperit/ectoplasma/elquesiga de Johaness travessa el cos de Signe ella sent un fred i una sensació de tristor que li és impossible descriure. Sap que alguna cosa va mal, i té por del que pot trobar a casa de son pare.
“Y al llegar veo que todos descansan.
Nos esperan en sueños.
Me hace feliz tenerlos ahí.
Siento que algo ha cambiado en casa.
Ahora todos me adoran.
Va siendo hora de hacerle salir.”
Johannes se sent finalment feliç al moment de dir adeu a la vida, entenent que a l'altra banda sols trobarà que repòs i tranquil·litat. En canvi, el trànsit dins el disc de Ramper passa per moltes fases.
Com ja hem comentat a la part d'anàlisi del disc, al principi la desaparició i la perduda es veu amb por, com un fantasma que tornarà per atorrentar, sense cap mena de bondat. Després el terror es converteix en idealització, com si qui ha marxat fos un sant, però a “Reina de farolas” tot es mostra molt més clar.
“Sino que algo iba y no volvía y se pierde y la pérdida es vieja y nunca es la misma”
Potser no afrontem comiats només quan tenim la mort davant, sinó que al llarg de la nostra vida acabem trobant moltíssimes persones que venen i van, que ens abandonen o que nosaltres deixem anar.
Fosse ens regala un comiat assumit, amb un retrobament amb els essers estimats que ja no estan a aquest mon. Al contrari, Ramper ens parlen del terrenal, de la gent que hem estimat i ja no tenim al costat i de com, igual d'ací a un temps, els podem tornar a trobar.
Ambdues obres tracten de comiats, però també de reencontres. Ens conten com per anar d'un lloc a altre podem aplegar a portar dins una processó, però no té perquè concloure pitjor. Que l'espai intermedi és on a voltes ocorren més coses.
