#04 - Fred
"La condesa sangrienta" & "Nuestros mejores deseos"
Hola de nou personetes amb inquietuds culturals o amics amenaçats per estar subscrits a la newsletter. Després d'una setmana on vam parlar de dimonis, espectres i éssers d'altres mons, hui toca posar-nos més terrenals i deixar-nos de tant de misteri: anem a parlar de l'assassina en sèrie més bèstia de la història.
L'última entrada va quedar un poc llarga, així que hui tractaré de ser prou més concís i menys "turra". Va de bo!
“La Condesa Sangrienta” - Valentine Penrose
Són això trompetes de victòria? Glosses al cel? Efectivament, hui no parlaré de cap llibre editat per Anagrama! En canvi, ho faré d'un llibre que em vaig comprar farà poc més d'un any a "La Llama Store" de Barna simplement per l'estètica i "xula" que em va semblar l'edició. Vaig veure un llibre allargat, amb una portada roig sang protagonitzada per una aranya en el centre i pensí que tenia tots els ingredients necessaris per a comprar-lo sense haver escoltat parlar d'ell. Ah, està editat per WunderKammer.1
Però, sense tindre massa clar el perquè, va quedar aparcat durant molt de temps i cada volta que l'agafava em feia mandra seguir, trobant qualsevol altre llibre que em generara més interés per a llegir.
La novel·la és una biografia més o menys lliure d'Erzsébet Báthory (1560-1614), una assassina en sèrie que pertanyia a la noblesa del regne d'Hongria. Aquesta dona és considerada com la psicòpata amb més víctimes de tota la història, superant les 600 morts, ja siga comeses amb les seues mans o per ordre, amb l'excusa del plaer que sentia al veure la mort de prop.
"Su fisonomía no invitaba al amor aunque era muy hermosa, bien proporcionada y sin defectos, porque se notaba que la habían arrancado del tiempo como se saca una mandrágora del suelo; y la simiente que la había creado era tan maléfica como la de un ahorcado"
Epilèptica, al llibre Valentine Penrose ens descriu com la condensa entrava en una espècie de tràngol quan veia morir a la gent que assassinava, fins i tot traient espuma de la boca com si es tractara d'un dimoni. Entre els mètodes de tortura utilitzats em van cridar l'atenció alguns com despullar a la víctima en mig d'un bosc a l'hivern centreeuropeu per acabar tirant-li aigua freda per damunt i veure com es congelava en directe, o l'ús de l'aparell de tortura conegut com "la dama de ferro", gaudint de com les víctimes es convertien en líquid.
Perquè la sang és altre dels elements principals al llibre, incrementat per la llegenda que sempre s’ha contat: Erzsébet es banyava amb la sang de les seues víctimes com mètode per aconseguir lluir jove eternament.
Un dels factors que més em va agradar va ser la comparació entre la comtessa i altre aristòcrata: Gilles de Rais. Mentre la primera sols matava dones joves i no semblava existir massa component sexual, el francés -qui va guanyar importància per lluitar amb Joana d'Arc- sí que mostrava uns comportaments extremadament abusius i sàdics des del punt de vista sexual, però al contrari que Erzsébet, sols amb homes.
"Aquel rostro de ojos oscuros y sin vida creía firmemente que era su derecho. Sus vidas, su sangre le pertenecían a ella"
A l'últim capítol del llibre trobem els testimonis del judici, amb els interrogatoris que varen fer als còmplices dels assassinats i és, sense dubte, el moment més cru del llibre. Perquè realment és la transcripció d'aquestes confessions, detallant alguns dels mètodes de tortura i les diferents ubicacions on es perpetraven tots aquests assassinats, o com enterraven els cossos per no ser vistos.
En definitiva, un llibre extremadament descriptiu i amb tendència a la repetició, que de certa manera em vaig veure forçat a acabar per treure'l de la fila de pendents.
“Nuestros mejores deseos” - Ramper
Seré completament sincer amb vosaltres. En un primer moment anava a parlar de "Seventeen Seconds" de The Cure2 pel tema "A Forest" i tota la foscor - fred que em transmet l'àlbum, però al mateix temps creia que ja havia parlat d'un àlbum prou mainstream la setmana passada i segurament mil persones han parlat més i millor del segon àlbum de The Cure.
Pensant un poc per on tirar i buscant àlbums amb eixa "bruma", vaig caure prompte en el primer treball de Ramper, on la banda de Granada treballa un post-rock, slowcore i shoegaze de forma prou particular i fresca (dins l'estil, no espereu als Beach Boys).
Veo edificios brillantes llenos de niños jugando.
Veo amigos cansados llenar fiestas vacías.
Un debut que ens dona la benvinguda amb xicotets crescendos de vent, treballant exclusivament l'atmosfera durant més de quatre minuts. Una vegada ens hem preparat per a tot el que pot venir, la veu ens comença a murmurar. Aquest és el moment en el qual comencem a sentir un calfred que recorre el nostre cos, i ens entenem que s’hem de deixar portar per la progressió de la cançó.
Perquè a"Nuestros mejores deseos" , la cançó que dona títol a l'àlbum, existeix tot el que després continuarem veient durant la resta del treball. Una evolució guiada per instruments de vent ens va marcant la direcció de la cançó, donant pas i fent desaparéixer elements dins d'un bucle harmònic per a finalment col·lapsar i quedar-se de nou en els seus ossos.
A "Niña en vela" trobem una peça extremadament delicada on la guitarra va teixint una estructura sobre la qual la veu deambula, com si als American Football del primer LP els haguessen reproduït a la meitat de temps. Aquesta fragilitat es converteix a poc a poc en tensió per a desembocar en un preciós pont on els teclats s'expandeixen i podem veure entrar un petit raig de llum.
El verano no acaba. Con sueño mi niño suplica.
Octubre se apaga. Ignora el daño que aún no ha vivido.
Però és a la part central del disc on trobem les dues millors cançons, aquelles que els farien entrar dins l’orla del que s'anomena “Club de lectura de Slint”3 -magnífic terme hipersònic- per culpa de la clara influència dels nord-americans en el desenvolupament i en l'enteniment de l'art rock, amb tota una generació de músics que tenen unes inquietuds molt similars. Aquestes cançons són "Pánico en las calles" i "Amaola". Mentre la primera comença com una lletania que progressa fins a trencar-se quan ja s'ha travessat l'equador de la cançó, la segona directament és un esclafit de soroll i sentiments, com si es tractara d'ones dins una nit de tempesta.
Dins un bosc
Hi ha un aspecte a les lletres de l'àlbum de Ramper que em deixen tocat: la sensació que no hi ha cap classe d'eixida a tot el que està malament al món. Que estem condemnats. I així és com imagine que es devien sentir les víctimes d'Erzsébet Báthory quan sabien el destí que els esperava.
Nuestros ojos palpitan. La nieve ya no hiela, las luces fallecen.
La referència a la neu i a l'arribada de l'obscuritat mencionades dins l'última cançó de "Nuestros mejores deseos", anomenada "Murga", ens porten indirectament a uns dels mètodes d'assassinat preferits per la comtessa hongaresa, deixant nuetes a les víctimes i banyant-les en aigua amb la finalitat que es congelaren dins el fred dels boscos propers als Carpats.
Els últims anys d'Erzsébet Báthory van transcórrer complint condemna dins el seu castell, emparedada i amb sols un xicotet forat pel qual li passaven aigua i menjar. Ella mateixa havia creat una fortalesa dins el castell, però ara era incapaç d'eixir, sobrevivint dins un espai extremadament claustrofòbic i sense cap classe de llum natural.
Calma en casa. Acepto el coma.
¿Qué se espera de mí? ¿Qué espero de mí? ¿Qué esperas hoy de mí?
Aquesta sensació de solitud és la que mostra la primera cançó de l'àlbum de Ramper, com si estiguérem dins un d'un bucle sense cap mena d'eixida. És molt cinematogràfic imaginar a la comtessa donant voltes dins la seua reclusió amb aquesta música sonant de fons i amb el moviment del raig de llum que es filtra per l’únic forat del captiveri dins el castell.
Per acabar, hi ha altre moment del disc on trobe certa relació (molt lleugera, OBVI) amb el llibre: El final de “Pánico en las calles”.
Hay peso en la espalda de los que vagamos.
Y en los ojos hay sueño, hay polvo y arena.
Tenemos miedo a lo que se alza adelante
pero seguimos huyendo a la carrera.
Hay sal en el suelo y chatarra en el cielo.
Hay poco aire que podamos respirar
y aunque sabemos que no lo acabaremos
las piedras del camino duelen al andar.
Hay soledad.
Hay odio.
Hay pánico en las calles.
Hay pánico en las calles.
Abans de ser detinguda Erzsébet, el retor de la població baix el castell de Čachtice començà a investigar les nombroses desaparicions que ocorrien, i el perquè hi havia un tràfic constant de donzelles noves dins la fortalesa hongaresa. A més -i òbviament- el poble es comença també a donar conte de certs comportaments estranys al castell.
Per tant, és temptador pensar que aquesta por col·lectiva es pot veure representada en la cançó de la banda granadina, on després de la calma i la distància, tot esclata com si es tractara d'un judici.
Fins ací l'entrada de hui, agafada amb pinces en tot moment. Tenia clar que volia parla del llibre de Penrose i l'àlbum de Ramper m'ha vingut de meravella. Escoltar-lo moltes vegades durant la setmana freda d'escriptura del post ha sigut tota una experiència. A veure si trauen el segon disc prompte. Fins a la setmana que ve!
Demane perdó per ací al meu amic Julio per donar-li falses esperances a les històries d'Instagram.
