#24 - Llindars

"En la Orilla" & "HEY WHAT"

Benvinguts de nou. Durant dues setmanes he estat cavil·lant molt sobre què parlar. Tenia clar el llibre -un dels motius pel que he escrit tan poc als últims mesos-, però tant l'àlbum com les connexions no acabaven d'aclarir-se al meu cap, així que ha sigut un procés un poc d'introspecció per aconseguir un bon fil del qual tirar.

Fotograma de la pel·lícula “The Lighthouse”

L’últim disc de Low conversarà de forma molt calmada amb “En la Orilla”, escrit per un dels novel·listes més importants dels últims anys, Rafael Chirbes, qui mai està de més reivindicar.

En la Orilla - Rafael Chirbes

Portada de l’edició d’Anagrama

Com ja vaig avançar a la review del Goodreads, "En la Orilla" ha sigut el llibre que més m'ha costat llegir des de fa molt de temps, tardant més o menys dos mesos en completar-lo. I no ho dic com una cosa roïna, al contrari. Cadascun dels paràgrafs del llibre conté tant de verí que llegir-lo de grans assegudes era malaltís.

Seguint l'estil del nostre benvolgut Rafael Chirbes -eixe que ell mateix renega-, la novel·la es basa en monòlegs interns de diferents personatges, però sent en la seua gran majoria d'Esteban, un fuster que ho ha perdut tot després d'invertir els seus estalvis i propietats en una promoció immobiliària poc abans que esclatara la bambolla.

Per separar el que ens conta Esteban de la resta de narradors, l’escriptor de Tavernes de la Valldigna utilitza la cursiva. No indica quin dels altres personatges parla en cada moment, però si estem atents al que va ocorrent dins la narració és fàcil d’identificar.

“Esto es el Mediterráneo, el exceso de luz agosta los misterios. Bajo este cielo no hay metafísica romántica que se sostenga. Lo nuestros no son los grandes bosques sombríos, el esplendor de los caducifolios, las almas solitarias que vagan en pena, aquí no hay esa poética penumbrosa. Lo nuestro: árboles más retorcidos que frondosos, con más leña que hojas, más grises que verdes. Hay que guardarse muy bien de exhibir los sentimientos, que pierden sus matices bajo esta luz desvergonzada.”

El protagonista ens va narrant el desenvolupament de la seua vida i tot el que el volteja, tant la visió del món que ell té com la seua relació amb tots els actors secundaris del voltant. La figura del pare d'Esteban -qui per a Chirbes era el vertader heroi de la narració- és la principal preocupació que el fuster té, ja que he de cuidar-lo en estar molt major i en un estat quasi senil.

En un principi contracta per aquesta feina a Liliana, una jove colombiana de la qual s'enamora platònicament. Poc després es veu obligat a acomiadar per culpa de la situació econòmica que travessa, generant un conflicte molt dramatic dins els pensaments del protagonista. Aquesta dona li fa recordar el seu primer amor, Leonor, qui va acabar casant-se amb el que era el millor amic de joventut d'Esteban: Francisco.

Una vegada ací comencem a empantanar-nos dins un cercle d'enveges, nostàlgies i retrets. I és que com a lectors no sentim gens de pena per Esteban, al contrari, ens fa fàstic veure com les decisions que ha anat prenent al llarg de la seua vida sols el podem catalogar com un covard i fins i tot un miserable.

“La pobreza es pesimista por naturaleza. Los pobres están convencidos de que, por mucho que les pase, aún les puede ocurrir algo peor. El hombre es un ser culpable desde el nacimiento y Dios le da la razón en su pesimismo, sobre todo si te ha tocado nacer en un poblado de chabolas o en un barrio periférico y pasar hambre desde que tu madre te daba a roer una teta seca y te puso a trabajar en cuanto pudiste ponerte de pie.”

Com a totes les novel·les de Rafael Chirbes, el component de classe i la seua percepció està present en cadascun dels personatges. El pare d'Esteban va estar a presó per les seues idees polítiques després de la guerra, sent poc després repudiat per tota la gent d'Olba -el poble imaginari on se situa el llibre- i, malgrat això, torna a obrir la fusteria familiar després de la guerra i aconsegueix fer funcionar el negoci.

Aquesta mateixa fusteria és la que Esteban perd en tractar d'especular immobiliariament, malgrat ser ell l'únic de tots els seus avantpassats que ha tingut oportunitat d'estudiar alguna cosa diferent, a més de tindre certes facilitats al llarg de la seua vida.

L’amistat amb Francisco -qui l'introdueix al molt cultural- és molt bescantada pel pare, ja que la família d'aquest prové d'una classe superior i ha tingut molts favors per part de la societat franquista per aconseguir riquesa. Esteban no s'adona de tot açò fins que veu com es va desenvolupant la vida tant d'un com d'altre, però en vegada de pensar que son pare tenia raó, el culpa de mil altres coses.

“La vida humana es el mayor derroche económico de la naturaleza: cuando parece que podrías empezar a sacarle provecho a lo que sabes, te mueres, y los que vienen detrás vuelven a empezar de cero.”

Quan Chirbes descriu en algunes ponències aquesta novel·la, ho fa comparant-la amb un bodegó barroc, i jo no soc ningú per a dur-li la contraria a Rafael. La foscor de l'escena, la separació dels diferents elements (personatges?), la visceralitat de les seccions o el joc amb la perspectiva no fan més que donar la raó al mateix autor, així que si voleu apropar-se, ja sabeu que heu de fer-ho amb precaució.

HEY WHAT - Low

Parlar de l’últim àlbum de Low és fer-ho de punts i aparts. Poc després de la publicació Mimi Parker va faltar degut al càncer que portava arastrant des de feia temps, deixant un inmens buit dins l’escena musical nord-americana.

Però malgrat l’aura d’obscuritat que pensem trobar al treball dels de Minesota, és la llum dins el soroll el que millor encapsula l’esència de l’album. Perquè no totes les despedides han de ser tristes.

“All night
You fought the adversary
It was no ordinary fight”

Una atmosfera noise ens dona la benvinguda, creixent fins que es talla per uns colps rítmics ultrasaturats. Ací entren les veus d'Alan i Mimi entonant una espècie de pregària acompanyada únicament per les martellades a corxeres, a les que a poc a poc s'afegeixen més capes sintetitzades tan plenes de fuzz que ens és impossible reconéixer quin instrument hi ha darrere.

La translació entre "White Horses" i "I Can Wait" és un dels moments que millor pot definir el treball. Recomane escoltar-ho amb bons auriculats i prenent atenció, ja que la segona cançó és una meravella de producció (BJ Burton in da house), notant com un bucle de sintetitzador és capaç de construir tota la instrumentació de la peça. Va obrint els filtres, afegint noves ones, fragmentant el so dins el mateix Uròbor harmònic que estructura tot el tema.

Somewhere out on the ocean
Across the waves, the rise and fall
Deep beyond imagination
Some kind of madness, I don't know

Cada vegada que escolte "All Night" la sent com una versió noise del "Brompton Oratory" de Nick Cave, portant l'òrgan a una dimensió més contemporània sense perdre la misticitat.

P. Roberto J.

exposava al fantàstic artícle que li van dedicar al disc en

Hipersónica

¹ que l'ús de la distorsió travessant l'àlbum el deixava com un Sant Sebastià sonor, i no puc estar més d'acord.

Si a "White Horses" aquesta saturació es presentava fragmentada, a "Dissapearing" ens envolta i gronxa. Ens fa sentir dins la barca de Caront, bressolats pels corrents de l'Aqueront i percebent cadascuna de les braçades del remer. Potser anem cap a un lloc tenebrós i desconegut, però desaparéixer mai s'havia sentit tan càlid.

That disappearing horizon
It brings cold comfort to my soul
An ever-present reminder
The constant face of the unknown, unknown

Potser si volguérem encapsular i comprimir l'essència de tot el disc com si es tractara d'un perfum el resultat seria "Hey". Set minuts d'atmosferes oníriques, sorolls angoixosos i veus celestials. Tot per a després trobar-nos amb la peça més pop del treball "Days Like These", on una guitarra elèctrica sense efectes apareix per primera vegada al treball. Òbviament, a mitjan cançó ens trobem envoltats de nou per oceans de soroll, que complementen la melodia vocal amb violència.

Després de dos peces més calmades, tot torna a esclatar a "More", la que és per a qui escriu la millor cançó de tot l'àlbum. Si abans parlàvem d'una saturació que ens acariciava, dins aquest tema el soroll és un monstre Lovecraftià ple de tentacles que ens ataca per totes bandes. Però no ens volem defensar d'ell, sinó que cadascun dels seus violents esclafits el sentim dins el cor amb plaer.

L'acomiadament amb "The Price You Pay (It Must Be Wearing Off)" ens deixa amb un sabor agredolç als llavis. És "HEY WHAT" el cim creatiu d'un grup que ja havia transitat els catorze vuitmils? Un cant de cigne accidental? Mai ho sabrem, però sempre podem tornar a escoltar-lo per sentir de nou tot el cúmul d'emocions que ens deixa. Mai el soroll havia sonat tant net.

Llindars

És inevitable començar la comparativa entre les dues obres parlant de la mort. "En la Orilla" comença amb el descobriment d'un cadàver a una marjal, funcionant d'introducció al que estem a punt de llegir. En ningú moment s'indica la identitat del mort, però de seguida els lectors ens adonem de qui és.

De la mateixa forma, la mort apareix a la primera estrofa del disc amb la referència dels cavalls blancs, imaginària treta del llibre de les revelacions², i el conflicte de la falta de fe al final de la mort.

The consequences of leaving
Would be more cruel than if I should stay
Though it's impossible to say I know
Still, white horses take us home

La mort, abans de consumar-se a la novel·la, ronda la casa d'Esteban amb la figura del pare, qui deixa està en els últims moments de la seua vida i no és capaç de fer res per all mateix. Per culpa d'açò, Esteban reflexiona sobre el paper del final a la seua vida i pren la decisió que dona peu a la narració:

Ya he aprendido a untarme con un gel mentolado las fosas nasales para adormecer el olfato. Vi en un programa de la tele que eso es lo que utilizan algunos médicos forenses cuando tienen que lidiar con carroñas y decidí imitarlos.

És molt difícil com a oient separar l'aura de "HEY WHAT" de la defunció de Mimi Parker, assumint que moltes de les lletres del treball tenen a veure amb el sobtat i prematur final del 50% de la banda.

Tornant un moment a "More", on escoltem la seua veu portant la melodia principal per última vegada, és impossible no sentir com un calfred ens recorre l'espina dorsal de dalt a baix en escoltar la primera estrofa.

I gave more than what I should've lost
I paid more than what it would've cost
You have some of what I could've had
I want all of what I didn't have

Les paraules dels primers versos podrien ser perfectament part de l'epitafi d'Esteban, penedint-se de tot el que ha perdut al llarg de la seua vida i com les seues decisions l'han portat a camins que mai havia desitjat transitat.

És també interessant veure com Chirbes treballa la localització als seus llibres. Açò ja ho vaig comentar fa temps a l’entrada de “Mimoun”³ -acabe de caure que sols he repetit a 2 autors a la newsletter: Chirbes i Enríquez-, on comparava la ciutat que dona nom a la novel·la amb Misent.

A "En la Orilla" ens trobem prop de l'imaginat poble situat a la costa del País Valencià, però tractant-se del seu veí d'interior: Olba. Ací no hi ha mar, sinó marjal, i l'especulació immobiliària no està tant pressent com si ho està a Misent, on va a parar tothom.

Esteban ho aposta tot a un projecte que ni tan sols ajudarà al poble que l'ha vist nàixer i créixer, morint amb la sensació que tot el que podria haver donat ni tan sols ha sigut de profit als seus éssers estimats. En canvi, amb Low passa completament el contrari, ho hem donat tot al que estimem.

Em veig obligat a posar quasi tota la lletra de la cançó en complet, ja que el valor que pot tindre dins el contrast que vull plasmar és prou gran:

“I put a lot of thought
Into the price you pay
To hear the morning come
Keep the ghost another day

I don't have to pause
To feel the magic burn
Deep within my heart
'Neath the surface of the earth
….
And I know what you want
To forget the hurt
But either side you're on
It's not what you deserve
Take you at your word”

Realment no sé què dir que no es puga llegir directament al que escriu Alan Sparhawka l'última cançó del grup, que a més condensa tant l'essència dels primers treballs del grup -calma, densitat i languidesa- amb tota l'experimentació sorollosa dels últims treballs.

L'últim minut ens acomiada del treball amb un èxtasi de pads, guitarres saturades i veus celestials que moren dins una tensió noise. I ha de fer-ho així. Envair-nos amb soroll per trobar de colp el silenci més sepulcral.

Per cert, vos deixe per ací un directe de Low al PS 2022 presentant el treball, crec que és fantàstic com ho porten al directe.

Una abraçada molt forta i bon estiu.

1. Liner Notes #1: Low - Hey What

2. 6 Vi cuando el Cordero abrió uno de los sellos, y oí a uno de los cuatro seres vivientes decir como con voz de trueno: Ven y mira. ² Y miré, y he aquí un caballo blanco; y el que lo montaba tenía un arco; y le fue dada una corona, y salió venciendo, y para vencer.

³ Cuando abrió el segundo sello, oí al segundo ser viviente, que decía: Ven y mira. ⁴ Y salió otro caballo, bermejo; y al que lo montaba le fue dado poder de quitar de la tierra la paz, y que se matasen unos a otros; y se le dio una gran espada.

3.