Iep! Ja han passat dues setmanes des de l'última entrada, així que m'he posat les piles i el resultat ha sigut una xicoteta anàlisi que segur que vos trau un bon badall.
Hui Chirbes i Palmer debatran sobre perdre el nord, analitzar del moment i viure dins ciutats imaginàries. Així que comença la festa:
Mimoun - Rafael Chirbes
És relativament senzill dir que el bo de Chirbes és un dels autors més importants dels últims quaranta anys a Espanya, però no deixa de semblar-me un escriptor amagat per a cert públic. I això és una llàstima.
He d'admetre que totes les seues novel·les (incloses les que no han acabat d'agradar-me) m'han deixat amb un regust d'amargor que ni el café més pur del món, ja que els personatges són tant odiables com sincers i realistes. Però açò no ho veig com un factor negatiu, al contrari, és una senya d'identitat d'un narrador enclavat dins el seu temps i les seues experiències.
“Cuando tomé la precipitada decisión de vivir en Marruecos, no imaginaba que, en un país que había recorrido en varias ocasiones y que siempre me había parecido desértico, pudiese llover tanto.”
Mimoun és la primera novel·la que va publicar, quedant en el seu moment finalista del Premi Herralde (el d’Anagrama, sí). Açò va suposar l’inici de la trajectòria literària d'aquest professor de llengua que va passar pel Marroc i Madrid fins a tornar a Tavernes de la Valldigna.
La novel·la ens conta un fragment de la vida de Manuel, un professor de castellà a la ciutat -fictícia- de Mimoun. Però aquesta població no és una urbs exòtica on l'estil de vida marroquina és idealitzat per un espanyol sabent que està allí de pas, sinó una ciutat grisa, enfangada, i on sembla que apleguen tots els rebutjos del Mediterrani.
“Un silencio apacible se extendió por los jardines abandonados. Fue como si después de una larga enfermedad, hubiese al fin venido a visitarnos una vieja amiga. Los caminos se llenaron de mudas flores blancas. Los taxis de Bab Marwan arrastraban su cargamento humano rumbo a Fez, y los campesinos los miraban irse desde detrás de los cristales empañados del Café de la Poste.”
Aquest professor, aplegat amb l'excusa d'estar escrivint un llibre durant la seua estança, es veu envoltat dins situacions controvertides per la recerca de la part més sòrdida de la ciutat marroquina. De seguida els lectors ens adonem que aquesta novel·la que diu estar redactant és només una excusa, i el que fa pels carrerons és tractar de trobar-se a ell mateix.
Una vegada descobrim açò, ens veiem envoltats dins unes nits on l'alcohol, el sexe bisexual, les discussions i els colps són la rutina de Manuel, que decideix en cert moment allunyar-se del seu company de pis a Mimoun, altre espanyol anomenat Francisco, per acabar de sumir-se dins eixa espiral autodestructiva.
“Al atardecer, bajamos al pueblo y fuimos de nuevo al burdel del mellah. En esta ocasión se empeñó en que eligiésemos una chica para los dos y en que debía ser yo quien la escogiera. Cuando le dijo a la muchacha lo que pensábamos hacer, ella se resistió un instante, luego se echó a reír y nos abrazó a ambos. Entramos enlazados por los hombros en la habitación.”
Una novel·la que, malgrat ser la primera de l'escriptor valencià, deixa entreveure el que posteriorment desenvolupara en altres llibres: personatges contradictoris i complexes, relacions tòxiques i urbs que semblen un collage de records i malsons.
Com vaig dir a la review de Goodreads, Chirbes em sembla l'escriptor més desolador de tota la seua generació. Així que si voleu un poc de tristor i desesperació a la vostra següent lectura, vos recomane d'endinsar-se dins la seua obra.
Derelicte - Palmer
Que Palmer és un dels meus grups referencials dins l'escena local no és cap sorpresa. Porte seguint-los des de l'època de "fallanca" -com oblidar aquell concert a "La Salà" en mig de la pandèmia, amb els assistents portant mascareta i ballant sense poder alçar-se de la cadira-, però sempre em sorprenen amb cadascuna de les seues transformacions.
Derelicte va ser publicat farà ara poc més d'unt any, sent una espècie d'híbrid entre EP i LP, on en tan sols 20 minuts presenten 7 nous temes amb una barreja d'influències entre el Trance, L'Eurodance i el "Makineo". Però bé, anem a parlar de cançons.
“Droga? El folklor is my droga.
Ja va el carro pel pedregar
xafa l'arrel que creix per dalt
cada secta té el seu ritual
esmolar lo rovellat no cal“
Malgrat incloure tan pocs temes, cadascun té una "estètica" extremadament marcada, trobant a "Xusma" tota una declaració d'intencions del que el grup vol transmetre o com vol presentar-se. I és que enarborant la bandera de l'underground al País Valencià, el duo esclata contra tot el que els rodeja, etiquetant-se com eixa "xusma" mentre un ritme marcial ens acompanya en uns 2 minuts autoreferencials de pur "punk".
Però no sols de bombo viu el valencià. A "Llombriu" trobem una peça extremadament delicada, que sembla un d'avió de paper flotant eternament, i que quan sembla que caurà a terra, torna a reflotar amb un corrent fresc d'aire. La producció de Bluboi li senta de meravella, generant una cançó de bressol hyperpop que sempre que l’escolte em sembla massa curta per a com n'és de bona.
“Eslàlom de red flags
Escroll sense final
La ràbia acumulà”
És també inevitable fer una paradeta en "Descubicà", on un ‘Sad Bange’r ens vol portar a la pista de ball al mateix temps que la narradora de la cançó tracta de trobar-se a ella mateixa. La cançó dins té totes les característiques de peça pop delicada, però Palmer ens diuen que a "Derelicte" hem vingut a ballar, així que empalmen la base "bakalera" i bramen que la incertesa vital es resol botant. És tot el que li demane a una cançó per ficar-la a la meua llista "Rumba amb nostàlgia".
Pel final m’he deixat la cançó que segons Spotify més vaig escoltar durant 2023: "Em caus fatal". I és que aquesta és el principal motiu, com veurem després, per parlar i contrastar del treball de Palmer i el llibre de Chirbes.
“Me vull morir
sense patir
el lliure albir
de no voler construir
Lobotomitzà
tres per tres són mil
campanades a mort
veig un futur molt tort /
veig un futur molt negre”
"Em caus fatal" ens marca el camí que portarà tot l'àlbum, començant amb una dolçor i tendresa que poc ha de veure amb el seu final. Uns sintetitzadors són l'únic acompanyament al qual a poc a poc se li va afegint una caixa de ritmes per donar-li més cos. L'addició d'instruments col·lapsa al minut 2:25, on una percussió Drum N' Bass rebenta la cançó, amb les veus d'Aina i Jordi cridant "Metralleta de Likes" i un baix àcid marcant la nota fonamental de cada acord.
Si a cadascun dels anteriors treballs ens entregaven un hit per poder enganxar a la gent a escoltar tot el treball, sense dubte "Em caus fatal" és el de Derelicte. Sense subte és una cançó fàcil d'abraçar quan ens sentim perduts o desolats però no volem caure dins l'autocompassió. Un crit de ràbia ens pot ajudar a inhibir-nos dins la nostra xicoteta bambolla.
Urbs
Vinga, segur que sabeu per on començaré.
Que no heu llegit a Chirbes encara? Ja vos val.
L'escriptor de Tavernes de la Valldigna va tindre certa afició per crear ciutats imaginàries i situar per eixos llocs els seus personatges, servint-li per a relatar les misèries no sols d'una població, sinó de tot un territori.
Mimoun és un exemple d’açò, però realment l’urbs que més va utilitzar i on transcorre “Crematorio” és Misent, un poble costaner situat -segons jo imagine, clar- per la Marina. A un text de CulturaPlaza1 tracten d’explorar el vertader origen, però això ho deixarem per altre dia.
Només començar “Em caus fatal” trobem aquesta Misent mencionada, quan la compara amb altra ciutat imaginària dins la literatura: la Macondo de Gabriel García Márquez.
“Tu eres de Macondo,
jo soc de Misent
Acabarem comprant
kombutxa en un todoa100”
La comparació d'aquestes dues ciutats sembla una referència a diferents formes de veure la vida, motius de fricció i dificultats amb algú dins la meta-narració de la cançó, que posteriorment es veurà en increment a mesura que avança.
Perquè Misent no és per a res la representació d'una ciutat idíl·lica i utòpica, sinó un lloc on tots els mals arrelats a la terra i els costums -tan bons com dolents- estan presents al dia a dia. Mimoun no deixa de ser un equivalent situat al Marroc, on tot el que imaginem o estereotipem del país africà es veu convertit en una calcomania. No és res més que la realització fictícia d'una urbs on la tradició i la desesperança són part de l'atmosfera.
“Llovía, y era como si la lluvia no hiciera más que subrayar el olor a cementerio de todo el país.
Marruecos. Los interminables cementerios bajo la lluvia. Las tumbas sin nombre cavadas en dirección a La Meca. Los cadáveres bajo la tierra, descomponiéndose entre lágrimas de lluvia.”
Una de les relacions més interessants que crea Manuel a Mimoun és amb Charpent, un francés exiliat a la ciutat marroquina. És amb aquest amb qui estableix un vincle més destructiu, abusant de l'alcohol i confonent el que sembla un enamorament platònic amb luxúria.
Charpent desapareix cap al final del llibre, preocupant-se Manuel en el desenllaç de la novel·la per descobrir el que li ha passat. Açò em porta a la cançó "Amort" de Derelicte -malgrat que també em podria haver dut a “Llombriu”, amb eixe cuc enamorat del seu àmec-.
El joc de paraules gràcies a la similitud fonètica entre "Mort" i "Amor" és el MacGuffin per analitzar una relació entre les dues paraules que finalment ens semblen inseparables.
“Voler fer entendre és un error
I l'error és benvingut
Si no hi ha amor, no hi ha mort
Què hi ha més amunt?
…
És dur fer-se vell,
Però pitjor és no fer-se vell
Si te mors
I no hi ha ningú”
Ara ja podeu imaginar com acaba Charpent.
Però això de fer-se vell també té a veure amb com portem la ressaca o amb com gestionem les ganes de viure en un moment de foscor, que és altre tema en comú entre les dues obres.
Al llibre trobem una descripció molt adjectivada d'un matí de qualsevol dia a la ciutat dins l'espiral etílica de Manuel:
“Compraba botellas de vino en la tienda del judío y me las bebía a solas en casa. Apenas comía. Faltaban pocos días para que se reanudara el curso y los pasaba procurando que el alcohol no me dejase sentir nada; pero las noches eran interminables y no conseguía matar el tiempo ni siquiera durmiendo o leyendo. De madrugada, excitado por la resaca y el insomnio, me odiaba a mí mismo y rompía los objetos de la casa.
…
Mimoun volvía a resplandecer otoñal y magnífica. Las hojas de los árboles empezaban a dorarse y el cielo aparecía limpio. De vez en cuando, llovía. Ya no se trataba de tormentas, sino de una lluvia que caía durante horas enteras volviéndolo todo suave, como un útero.”
Salvant les distàncies, una sensació prou similar apareix al segon tema del disc, "Semat", on una base amb tints Eurodance -com si fos un record del viscut a la nit anterior- ens introdueix dins el que sembla un matí al llit penedint-se d'una migranya ressacosa de campionat.
Poc després la malaltia passa de ser dolor de cap a la desesperació vital, que sembla inevitable dins el món ultracapitalista on residim, i on el "Vida de crisi, ja no me ric" es clava al nostre cor com un punyal ben fred.
“Estic fadrí, no veig la fi
Qui em tomba el dic? qui qui qui qui?
Support your local freak
Vida de crisi, ja no me ric”
En definitiva, la desesperança i desolació que transmeten alguns dels versos del treball de Palmer són prou semblants als que trobem en certs moments a Mimoun i, en definitiva, a tota l'obra de Rafael Chirbes. Però mentre l'escriptor moltes vegades optava per una anàlisi a posteriori de com tractar aquests sentiments, exorcitzant els seus personatges per facilitar-ho, Palmer ens transmeten ganes de ballar dins aquesta merda de món on vivim, i combatre per tractar de fer-lo un poc millor.
“Súbelo!”