Vermut #4 - La joventut
Que pesada és tota la gent
El primer mes de 2026 ha vingut pegant una bescollà sense contemplacions. Sol ocórrer tots els anys, però aquest gener el murmuri de “compliràs 30 anys i, què has fet fins ara?” no deixa de fer-me cosquerelles a l’orella. Supose que igual que tots, ho prenc com un pensament intrusiu i tracte que no m’afecte en el dia a dia, però és inevitable enfrontar-se a la franja invisible que demana explicacions.
Fa cosa d’un mes vaig parlar de la mort de Bowie1 i com va marcar per a mi el fi de l’adolescència. Als 20 anys em donava molt més vertigen mirar cap a davant que recapitular cadascun dels passos donats, però en tan sols una dècada sembla que totes les expectatives haurien d’haver-se complit, i hauria de viure plàcidament arreplegant els fruits de dos lustres prodigiosos. Però el que ningú t’ensenya és que una de les primeres lliçons de la vida adulta és la de “matar als teus ídols”.
No pretenc que aquest post siga un sermó nostàlgic ni res semblant a les deixalles que copen cada vegada més Substack, sinó una celebració. Ja que açò és un xicotet vermut, em prendré una llicència personalista i vos contaré perquè aquest mes s’ha acabat la meua “joventut”.
Ja t’has perdut?
El segon cap de setmana de l’any hi havia doble tanda de concerts a la ciutat. Com tot modern que es pree dels voltants del Túria, tenia les meues entrades tant per a Gazella com per a La Plata, els quals feien el seu últim concert a València abans d’un descans. En les reglamentàries cerveses d’abans d’entrar a la sala, mentre degustàvem el bocata de truita francesa més insípid del carrer Sant Vicent, la meua amiga Marta va dir: Va xics, que hui s’acaba la nostra adolescència!
Al principi no entenia a què es referia, però després vaig comprendre que pràcticament la totalitat de la taula -i de la sala- havíem crescut amb La Plata, ens agradaren més o menys els passos que havien anat donant. Encara que imaginem que de manera temporal, el seu descans és com un xicotet mur que tots hem de saltar, el qual no travesses si no alces la cama més de l’habitual.
Durant els dies previs al concert vaig escoltar bastant el grup en els trajectes de cotxe. En un dels trajectes, travessant el Saler al ritme d’”Incendio”, Elena em va dir: Crec que quan siga major voré a la Plata com la música de la meua joventut. Quan va acabar el concert, esperant que la gent eixira de la sala, no podia deixar de pensar en els dos comentaris, i com, sense quasi adonar-me, m’obligaven a una retrospectiva.
Pero la sensació que m’envaïa no era la de nostàlgia o pena, sinó la d’eufòria.
L’última vegada que havia vist al grup en eixa mateixa sala havia anat asoles. Acción Directa s’havia publicat simultàniament a una ruptura sentimental meua i moria de ganes per veure al grup presentant el nou treball, però no tenia amb qui anar. De la mateixa manera que a molta gent li dona pànic acudir al cinema sense companyia, vaig estar plantejant-me si comprar o no l’entrada i no va ser fins a la mateixa vesprada de l’actuació que vaig animar-me i decidir anar sol. Va ser una experiència introspectiva i, de certa forma, un alliberament. No em penedisc gens d’haver-ho fet, fins i tot hui en dia el considere un tret d’eixida.
Potser no m’haja canviat massa la cara des del 2023, però l’eufòria que comentava paràgrafs més amunt té a veure amb qui havia compartit el concert. A la taula d’abans, on s’acumulaven les botelles i tastàvem barrejats, no cabien més cadires, i una vegada dins, ens sentíem com a la imatge dels Peanuts que va passar Elena l’endemà. Tots ens anàvem trobant i allunyant al so de la música, en un ball ple de somriures, proclames i crits. Érem un tot i suma d’individus en el mateix segon.
Després de la corresponent ressaca, tornava a escoltar les paraules de Marta repetint-me que això era una fi, però simultàniament pensava: si això és un final, no ha estat res malament.
“Y acabar con mis amigos bebiéndome a tragos toda mi juventud”
Tot açò és mentida. No s’ha acabat la meua joventut, i notar la carícia dels trenta no significa res. No ha sigut més que un gol en pròpia 10 segons abans del descans.
La dissertació ha servit per a una cosa més important, ajudant a adonar-me’n com ha canviat la meua vida des d’aquella desastrosa pandèmia fins ara: He sigut tant afortunat com intel·ligent per a envoltar-me de persones amb les quals compartir una eufòria col·lectiva i una bona conversa, i la frontera no era més que un llindar cap a un altre pas d’eixa jovialitat.
És inevitable tornar a la millor cançó de Kokoshca per a parlar d’aquesta satisfacció i entusiasme, perquè aprendre a usar eixa estranya força és la lliçó més important que he aprés en aquests últims anys.
Saber envoltar-te de gent amb la qual compartir els moments que t’importen, aprendre a gaudir de les ximpleries més grans del món al mateix temps que pots conversar sobre temes crucials sense que tremole el pols ni la veu, abraçar les contradiccions de cadascuna de les persones que emboliquen el teu cercle d’amics és la veritable força. És el que ens diferencia als joves dels adolescents.
Ni nos quejaremos
Ni es nuestro momento
Algún día venceremos
Cuando callen esos viejos
La mateixa banda pamplonesa dedicava el seu últim disc al mateix concepte que dona títol a aquest text, capbussant-se en records i promeses a través de samples de Mujica i un pop aristat, el qual fa mal quan l’abraces massa. La segona cançó encapsula la superació el procés de dol i autoengany de la joventut molt millor del que he descrit en els paràgrafs d’abans, així que ja teniu les postres.
Els anteriors vermuts estaven massa forts, que d’amargs costava acabar-los, així que la selecció de hui ha sigut dolça, afruitada i amb dues bones olives. Ideal per a dedicar un brindis a l’amistat.
m’ha encantat 🫶🏼 súper a favor de l’exaltació de l’amistat i de la desmitificació de l’adolescència! (i, per descomptat, frontalment en contra de dir que “ja no som joves” per estar en la trentena!!!!)