Mireu, normalment deixe anar la meua bilis més amarga en twitter i bluesky, però escriure alguna cosa més lleugera fa un temps que em ronda el cap, i com la newsletter és el meu espai personal, aprofite per a obrir una secció que anomenaré vermut on puga expressar-me fora de les clàssiques ressenyes.
Fa ja uns anys que acudisc a diversos concerts cada mes, repassant assíduament la programació de les diferents sales de la ciutat de València per a veure quines propostes se'm poden haver escapat. A més, des que estic més actiu amb Tramuntana m'interessa veure el tipus que shows que ofereixen en cada escenari per programar una plausible actuació.
Però aquestes últimes setmanes he començat a posar-me mosca amb un tema en particular, i és l’abundant -i de vegades exclusiva- programació per part d'alguns locals cap a"bandes tribut". No fa falta més que passejar pel calendari de llocs com "La casa de la mar" o el "Peter Rock" per a trobar moltíssimes dates copades per grups que homenatgen formacions d'un passat tant recent com ranci.
Puc arribar a “comprendre” -amb totes les cometes del món- l'existència de bandes tributo a dinosaures ja extints com Queen, els Beatles o Bowie, però és fascinant i ridícul com molts dels espectacles que comencen a aparèixer són homenatges a bandes tipus El Canto del Loco, Estopa o pioners del rock radical basc com La Oreja de Van Gogh.
Però el següent pas, el que més m’ha animat a escriure açò, l’he trobat al concert que tinc intenció d’anar demà. Ku! presenten el seu àlbum de debut jugant de local, així que no he dubtat a agafar entrades per anar a vore'ls. M’he emportat una sorpresa i arquejat un poc la cella en observar que toquen en un esdeveniment amb un horari un poc estrany: dissabte a les 5 de la vesprada.
Una vegada he vist el cartell complet del concert no m'he pogut creure que després que actue la banda valenciana pujaran a l'escenari un grup de versions pop-rock-indie. Amb tot l'afecte i respecte als músics, però quina marranada.
Cóm després d'un concert amb la presència d'una banda tan prometedora i que porta un so rejovenit a l'escena de la ciutat fiques per a xapar versions de Izal?
Partim ja d’una assumida superació dels típics tributs amb nom graciós que parodiaven Pantomima Full fa poc. Ja no es realitza homenatge a una banda i es practica una imitació o calc del seu so, amb les complexitats tècniques que això pot portar, sinó que es busca un karaoke etern on sonen les cançons més conegudes dels últims vint anys.
En els últims anys apareixen constantment articles en mitjans especialitzats on es parla de la quantitat de nova música que es publica diàriament degut, en part, a la democratització dels mitjans de producció d'aquesta. Aquest pot ser un dels motius que ha portat a una visió per part de les plataformes de streaming d'entendre la música com a contingut, encara que això dona per a un debat molt més extens.1
Què està fallant perquè en lloc de voler devorar totes les novetats, com fem amb sèries de televisió o novel·les, ens vegem abocats a una reproducció del ja conegut, del segur? Com fins i tot això ha començat a envair les sales?
En la segona part del breu però imprescindible assaig "Utopía no es una isla" Layla Martínez repassava el mode nostàlgic de Frederick Jameson amb les següents paraules:
Daba la sensación de que los creadores habían dejado de intentar crear formas culturales innovadoras que se adecuan a su momento histórico... es como si fuésemos incapaces descontarnos en nuestro propio presente como si nos hubiésemos vuelto incapaces de conseguir representaciones estéticas de nuestra experiencia actual.
…Nunca antes una sociedad había estado tan obsesionada con los artefactos culturales de su pasado inmediato como la nuestra.
Esa sensación de discronía debería haber resultado siniestra, pero en realidad daba un cierto sentimiento de seguridad. La pérdida de la idea de futuro hacía que el pasado pareciese un el único lugar seguro. Lo conocido se convertía en un refugio.
No puc més que pensar en eixe fragment del text com a rematat d’una successió de tonteries desesperançades, però de veritat, quina solució li trobeu? És clar que tot aquest mosqueig podria ser molt més profund i format, parlar de la imitació, del concepte de dobles... però jo què sé, estic un poc fart.
