#41 - Rutines
"Mil cosas" & "Ciudad de Polvo"
Després d’un últim post de temàtica més hater, tornen les anàlisis sobre literatura i música que espereu trobar al vostre correu cada mes. Per a hui de primer tenim ansietat.
Enfrontarem una novel·la accelerada amb un àlbum curt i ja quasi canònic, tractant la tensió de la immediatesa, la dificultat de sobreviure sense perdre la consciència i el risc de caure en l’autodestrucció. Anem a ballar al compàs del rellotge.
Mil Cosas - Juan Tallón
No enganye ningú si admet que la publicació d’un nou llibre de Juan Tallón em va agafar amb el pas canviat. L’any passat havia gaudit molt amb El mejor del mundo1, i com que ja sabem com funcionen els tempos editorials, aquesta novetat em va trobar desarmat, obligant-me a endinsar-me sense defenses en la nova novel·la del gallec. Tallón ens conta un sol dia en la vida d’una parella, Travis i Anne, acabats d’estrenar com a pares, atrapats en eixe vertigen estrany que baralla ansietat, tendresa i cansament.
Ja la primera escena ens colpeja amb la seua urgència: l’arribada del pare a la farmàcia, a punt de tancar, després d’una conducció erràtica i bruta. Travis es pren cada segon del seu dia com qui té un rellotge com a corbata i sap que no hi ha manera d’escapar del seu tic-tac. En aquest inici accelerat i amb un punt de violència latent, Tallón ens marca el ritme que dominarà tota la lectura.
“Entra en el bucle de pensar que no va a pegar ojo, que mañana tiene mil cosas por hacer: recados, reuniones, llamadas… más las que surjan, porque siempre aparecen imprevistos desagradables de la nada los días de cierre”
Anne, per la seua banda, viu empresonada en una rutina que no deixa respirar. Maternitat, feina, amistats: un puzle impossible on totes les peces semblen cantons. La novel·la s’estira al llarg d’un únic dia, l’últim abans d’anar-se’n de vacances a Escòcia, com si es tractara d’un esprint final fins a una meta: la promesa d’un descans que ningú no sap si mereix o si existirà de veritat. Travis, subdirector d’una revista, afronta el tancament del número estival després de la fugida d’un redactor; Anne s’enfronta a insinuacions sexuals al treball i decideix posar límits. Tot mentre la parella es veu tirotejada per una ràfega d’inconvenients.
Tallón ens regala una road movie a x2, alternant-se cadascun dels personatges els capítols, que mostra la quotidianitat d’aquesta parella de manera un poc ruda i òbvia. I sent dir que això no era el que esperava, ja que creix a mesura que passen els capítols i entens la direcció que prendrà la narrativa.
“Alguien aprovecha para echar un vistazo al teléfono como por casualidad, y Travis se aferra a ese gesto para sacar el suyo del bolsillo. Le impresiona ver 13 llamadas perdidas.”
El principal inconvenient de la novel·la és la superficialitat del missatge. L’estrés que porten tant Travis com Anne va desencadenant més i més problemes, però com a espectadors el veiem inevitable. En lloc d’optar per una pausa en el camí per a explorar el mode de vida de la parella -que no és més que un reflex del que veiem diàriament en mil coneguts o, cosa que és més preocupant, en nosaltres mateix- manté trepitjat l’accelerador, i ens acaba caient en obvietats i llocs comuns vistos en innombrables relats sobre la contemporaneïtat.
Una oportunitat perduda, que sense voler esbudellar el relat, però camina amb pas mancat de fermesa, i acaba deixant un mal sabor de boca. Quan la novel·la ja ha sigut digerida, es fa evident que totes les possibles escletxes s’han anat tancant de manera estrepitosa. El resultat és aquell clixé massa convenient de “vivim en una societat”, que apaga el que podria haver sigut una mirada més incisiva. Fins i tot els nostres autors favorits, en moments puntuals, es permeten una baixada de rendiment.
Ciudad de Polvo - Sal del Coche
Coneixeu eixa sensació d’escoltar un primer avançament i saber que estàs davant d’alguna cosa nova? Eixe calfred que recorre l’espina dorsal. Això em va passar quan fum internacional va enviar-me, per newsletter, l’estrena de Sal del Coche. Al principi no els vaig situar com l’escissió de Vulk, de manera que aquelles pintes de skins en la imatge de previsualització em van cridar l’atenció, però clicar el play va ser el tret d’eixida a alguna cosa ben tosca i poderosa.
Año 2000, com deia Whitman —i també el meu amic juliogranell — conté multituds. Un single farcit d’arestes, melodies i girs que, amb eixa descripció, resultaria impossible considerar-ho com un avançament. Tot i el protagonisme dels sintes i el saxo, és el baix qui agafa el timó de la cançó, travessant aigües turbulentes sense deixar de remar, amb bandades que semblen gairebé intencionades. I és precisament aquest vaivé el que ens acompanya fins a bon port, no sense abans pegar les corresponents bandades.
Cerca de ti hay un infierno preparado
¿Qué vas a hacer?
Se ven ridículas tus alas
¿Es para ti el tiempo libre una soga al cuello?
¿Encuentras ahí acaso un refugio?
Però després d’eixe colp sobre la taula, el trio comença a explorar els límits de la formació: temes atmosfèrics i boirosos - Hernani 3 -, ballables - Herriko Plaza -, i inclassificables - DJDJ -. Aquesta és, sens dubte, una de les virtuts més evidents del disc: no busca la diversió fàcil ni l’immediat, sinó que convida a rascar, a explorar i fins i tot a patir.
La capacitat tècnica d’Alberto, Lizardi i Jangitz és innegable; juguen amb els límits dels seus instruments sense caure en la cacofonia ni en l’experimentació excessiva. El pop es manté viu en cadascun dels porus del debut, i fins i tot la diversió es resa darrere d’eixos versos que, més que cantats, semblen escopits sense escrúpols.
“Dramas internos
Conflictos eternos
Amainarán a la salida del sol
Que le jodan al sol
Un bailecito al compás del reloj
Te salvará la situación”
Tot aquest caos concentrat en el tram central de l’àlbum esclata en dos temes finals que aglutinen el que s’ha anat esmicolant: Ciudad de Polvo arriba com una bala, d’aquelles de les pel·lícules, que travessa cinc dolents d’un sol tret. És tan potent i visceral que, al final, et deixa esgotat.
En canvi, Máquina de humo és un final de festa, però d’aquells de les llargues nits on ja només queden els valents o els borratxos. El baix sintetitzat retruny com si l’equalitzador s’haguera quedat bloquejat, mentre una melodia quasi infantil acomiada un àlbum que, en menys de 30 minuts, ens ha portat a tants llocs que fins i tot podria necessitar visat.
No vull ni imaginar la barreja d’ingredients que van tirar a la batedora ni com no van acabar trencant-la, però el resultat final és un batut boníssim.
Rutines
Hi ha llibres i discos que més que narrar, exhibeixen una certa urgència per desemmascarar la quotidianitat que ens ofega. Les dues obres de hui es dibuixen com reflexes d’aquesta vida demoníacament accelerada que ens empeny a no parar, a no respirar, a viure «en una jornada laboral perpètua». Tallón ens ofereix, sense embuts, la rutina asfixiant d’una parella saturada per l’estrés, les tensions i la insistència de la vida que no dona treva. Els seus personatges, atrapats en la caòtica suma de mil coses pendents, són éssers consumits per una velocitat que es transforma -inevitablement- en l’angoixa.
Ciudad de Polvo, en canvi, s’empra a fons en el risc, trencant esquemes i fent de la música una exploració gairebé autodestructiva. El seu discurs sonor és tant abrupte com necessari, un crit contra el sistema en el qual ens trobem empresonats, però sense caure en obvietats. La peça que dona nom al disc descriu perfectament el que tracte d’explicar, ja que menciona l’espiral laboral-personal en la que tots ens trobem perduts, i com aquesta no ha canviat durant el temps, sinó que només es transforma i, el que és pitjor, s’accelera.
“Pienso en por qué
Tiempos nuevos no nacen
Y es como que
Tiempos viejos no mueren
Bebe de aquí hasta que te envenenes
Tiembla de estrés
Tiembla de еstrés”
L’anàlisi conjunta d’ambdues obres posa de manifest una fractura generacional marcada per una construcció social que es desfà entre les mans. Tant Tallón com Sal del Coche expliquen aquesta erosió, però des de perspectives diferents: el primer amb una crònica directa, massa pressionada, que corre el risc de perdre el gran retrat en la immediatesa; el segon, amb un missatge molt més agut, tan sònica com líricament: Abordar la quotidianitat insuportable, l’angoixa suïcida d’una generació que viu amb el rellotge apretat al coll sense temps per aspirar a res més que a sobreviure.
La nostra generació és cada vegada més conscient dels problemes de salut mental que comporta l’estil de vida accelerat, però al mateix temps no és capaç de trobar una eixida d’aquest més enllà d’escapades instagramejables i rutines de self-care. A més, estem veient constantment com ens saturen amb missatges tipus “has d’esforçar-te més per aconseguir els teus objectius” o “el món no està fet per a dèbils” que, per molt que tractem d’obviar, calen dins nostre com salnitre. Ens veiem en un encreuament de camins entre abandonar-ho tot per viure i morir d’inanició o sucumbir a una rutina que ens portarà inevitablement al col·lapse però també a poder pagar-nos el Filmin.
“Sigo de rulo con la soledad
Sigo de rulo con la soledad y un par de colegas”
Travis i Anne no són més que una xicoteta mostra d’un problema més gran, una representació nímia i un poc ridícula de la quotidianitat, però és impossible no veure’ns reflectits en moltes de les conductes, converses i decisions que van prenent durant el dia. En canvi, Sal del Coche sembla que, conscients de la situació en la qual vivim, opten per eixir-se’n del quadre, trencar la quarta paret i preguntar-nos: De veritat voleu això?
És en aquest punt on devem per a intentar respondre a eixa pregunta. Perquè eixa és precisament la intenció de Juan Tallón amb la novel·la, enfrontar-nos a un reflex de qui podria ser una parella d’amics i sentir una necessitat d’anar corrent, frenar-los i dir-los: a poc a poc.
“La vida funciona a veces por acumulación de acontecimientos que se traducen en saciedad, aunque por el medio haya algunas risas y alegrías”
No sé si coneixeu la regla del 30/30 que tan de moda s’ha ficat ara als Reels: Per a evitar el “burn out” a la feina, és recomanable 30 minuts de treball i seguir-los amb trenta anys desaparegut en mig de les muntanyes. A mi em sembla un truc infal·lible.
boníssim…i per a mí ixa frase és més d’elena i marta!!!