#35 - Trencaclosques
"La vida instrucciones de uso" & "El escarabajo más grande de Europa"
La primera classe de la meua vida universitària, fa poc més de deu anys, va correspondre a l'assignatura "Introducció a l'Arquitectura". Es tractava d'una xicoteta iniciació a alguns dels conceptes teòrics que tractaríem posteriorment en la carrera, i em va cridar l'atenció la constant referència que es cap a la secció com la vista més important de molts projectes. El professor ens va posar un fotograma del submarí que capitaneja Bill Murray en Life Acquatic, però a les poques classes ens ensenyà dos fotogrames de Mon Oncle de Jacques Tati que em van cridar molt més l'atenció.
La primera corresponia a la paròdia dels habitatges del moviment modern amb les seues dues finestres rodones, coberta plana i camí serpentejant, mentre que la segona era l'antiga casa on les fusteries es troben completament desordenades, existeixen diferents altures i diversos elements ornamentals. Més enllà de la crítica al racionalisme, a mi el que m'interessava realment era veure la secció d'aquest segon edifici tan atrotinat, perquè estava segur que mostraria diverses maneres d'habitar, com també somiem quan veiem les restes d'alicatats en les mitgeres dels enderrocaments.
Molts durant la nostra infància hem llegit les vinyetes de 13 Rue del Percebe, rient amb els habitants o transeünts de cadascun dels pisos a través d'una secció que ens permetia observar, com voyeurs, cadascuna de les aventures del fruiter timador, els bessons brètols o el lladre de l'àtic.
Aquesta col·lecció de personatges va ser el primer en la qual vaig pensar poc després d'iniciar la inabastable novel·la de Georges Perec, que ens mostra -de manera més ordenada i meticulosa del que sembla en un primer moment- la història d'un edifici parisenc a través dels habitants en diferents instants o fotogrames de la seua vida.
La vida instrucciones de uso - Georges Perec
És possible condensar centenars d'històries, milers de descripcions i infinits relats en un sol segon? Georges Perec ens demostra que sí en aquesta novel·la inabastable, tot i que resulta complicat catalogar-la com a tal. No obstant això, cal anar pas a pas. L’autor, un sociòleg francès de perilla inconfusible, era un apassionat dels enigmes, anagrames i jocs matemàtics. Per aquest motiu, en lloc de planificar la descripció de l’edifici de manera lineal, va decidir que era molt més interessant erigir un tauler d’escacs dins d’una secció de l’edifici.
Aquesta decisió el va portar a generar un sistema de moviments basat en el famós “problema del cavall”, és a dir, desplaçar el lector a través un tauler conceptual.1 Així, la narració ens condueix a diferents etapes, cadascuna descrita en un capítol amb una minuciositat i un manierisme incomparables. El narrador omniscient aprofita qualsevol detall de l’habitació en què ens trobem per desplegar una infinitat d’anècdotes referents als propietaris de l’immoble, siguen actuals o passats.
“De todas las habitaciones de la casa, ésta era la que recordaba más entrañablemente Valène, una habitación tranquila, algo pesada, con sus altos zócalos de madera oscura, su cama cubierta con una colcha malva, su estantería de madera torneada atiborrada de libros dispares y, delante de la ventana, la mesa grande en la que trabajaba Marguerite.”
Malgrat l’aparent caos de vides alienes, existeix un fil conductor que travessa tots els residents del residencial parisenc: els trencaclosques de Bartlebooth i el final, presagi d’una venjança anunciada des del començament de la novel·la.
Es tracta d’una mena de repte personal que proposa aquest aristòcrata anglès, qui, incert quant al propòsit de la seva existència a causa de la seua immensa fortuna, decideix crear un joc que definirà la totalitat de la seua vida.
“De todo ello se deduce lo que, sin duda, constituye la verdad última del puzzle: a pesar de las apariencias, no se trata de un juego solitario: cada gesto que hace el jugador de puzzle ha sido hecho antes por el creador del mismo; cada pieza que coge y vuelve a coger, que examina, que acaricia, cada combinación que prueba y vuelve a probar de nuevo, cada tanteo, cada intuición, cada esperanza, cada desilusión han sido decididos, calculados, estudiados por el otro.”
Aquest repte consisteix en viatjar pel món durant uns quinze anys, dibuixant aquarel·les dels paisatges que aniria trobant. Una vegada finalitzada cada aquarel·la, la remet a Winckler, un artesà que li confecciona trencaclosques de fusta a partir de les seues pintures, les quals guarda en diverses caixes de color negre. Winckler resideix al mateix edifici que Bartlebooth, igual que Serge Valène, el pintor que va ensenyar a l’anglés a dibuixar aquarel·les abans de la seua partida, i que també forma part d’aquest entramat.
Finalment, quan el britànic acaba els seus dibuixos, retorna a l’edifici parisenc per reconstruir els trencaclosques, peça per peça. Cada vegada que completa algun d’aquests trencaclosques, reuneix totes les peces mitjançant un procés químic que permet reconstruir les aquarel·les sense deixar rastre del seu passat com a trencaclosques. Per concloure el ritual, ell o un dels seus col·laboradors porta la pintura al lloc que representa i la destrueix. Així es completa una vida dedicada a un propòsit volàtil, reflex de la mateixa naturalesa de l'existència.
“Bartlebooth nunca habló mucho de sus viajes y, de unos años a esta parte, no ha hablado más de ellos. A Smautf, en cambio, sí le gusta recordarlos, pero cada vez le falla más la memoria. Durante todos sus años de peregrinación, llevó una especie de dietario en el que, al lado de sumas prodigiosamente largas que ya no recuerda qué sumaban, apuntaba el resumen de sus jornadas.”
Igual que Bartlebooth, Perec reconstrueix el trencaclosques que és la història d'aquest edifici mostrant personatges, objectes, pintures i històries que han composat la vida d'eixe lloc des de la seua construcció fins al moment en el qual s'està escrivint.
La novel·la revela una estructura narrativa on cada peça representa una història, una memòria o un moment de l'existència humana. Aquests trencaclosques no sols serveixen per a ordenar els elements aparentment caòtics de la residència parisenca, sinó que simbolitzen la recerca constant d’ordre i significat en el caos inherent a la vida.
“Gaspard Winckler ha muerto pero la larga venganza que urdió con tanta paciencia y tanta minucia no ha acabado de cumplirse todavía.”
Cada trencaclosques, amb el seu ineluctable procés de fragmentació i reconstitució, ressalta una tensió latent entre el passat i el present, entre la inexorable realitat del determinisme i l’irreductible imprevist de l’atzar, submergint el lector en una reflexió enigmàtica sobre com els fragments dispersos de la nostra existència es conflueixen per formar un conjunt ambigu i gairebé insondable. Així, Perec no sols teixeix una novel·la d’una complexitat i detall quasi impenetrables, sinó que també ens convida a endinsar-nos en la natura efímera i entrellaçada de la vida, on la metamorfosi de cada peça revela misteris que ens desafien a desxifrar la veritable essència del ser.
El escarabajo más grande de Europa - El Niño Gusano
Mai és senzill enfrontar-se a una anàlisi d'un dels discos de capçalera, d'eixos que t'han anat acompanyant al llarg de la teua vida des que el descobrires com a adolescent amb ganes de sentir-se especial dins d'eixa estupidesa pròpia dels anys formatius.
No recorde com vaig arribar al cant de cigne de la banda saragossana, segurament bussejant per fòrums de música, llistes sobre el millor de X dècada o lloc, però a una primera estupefacció li va seguir una admiració que es prolonga fins al present.
També era inevitable que caiguera rendit davant la primera peça del disc -considerant "Telehueso" com a introducció-, eixa "Ángel Guardia" que continua sent la meua cançó favorita de la banda, on es condensa tot el que m'agrada de la lírica algoriana condimentada amb un neguit en la música que serveix de presentació davant el que estem a punt d'escoltar.
“Y la familia de mi familia
Invitará al hijo suplente a cenar
Y mi ángel guardia quemará todas las pruebas
Que demuestren que un día estuve allí
¡Qué bien sabe no existir!”
Perquè, malgrat l'animat que podien resultar els seus discos anteriors, El Niño Gusano presenta en "El Escarabajo más grande de Europa" el seu vessant més melancòlic, desesperançat i pessimista. Un pop expansiu amb uns textos extremadament introspectius, on els diferents personatges no són més que calcs dels qui desitgen o ja han sigut.
"Ángel guàrdia" és una cançó immensa, on caben tantes històries com siguem capaces d'imaginar. Una porta a un univers que es continua expandint de la mateixa manera en la més animada "Mira el Péndulo" o la nostàlgica "Duerme".
“El jefe de las tortugas se va,
en su pizarra apuntó a los que lo hicieron mal.
Y en el bar del aeropuerto
todo el día viendo el NO-DO.”
La sofisticació del pop gusano contínua tant en la tristíssima "Papel de Regalo", on un teclat acompanya la melodia i els "parapa" deixen són més laments monòtons que ànims aficionats, com en una de les meues preferides, "El jefe de las tortugas", eixe antic líder que ara es troba en l'espai liminal i de pas que és el bar de l'aeroport. És ací on la llum deixa de ser tan difusa i grisenca per a percebre el primer raig de sol que es cola en el disc dins d'eixa outro plena de fanfàrria, confeti i triomf.
Entrant en l'altiplà del disc ens podem trobar dos de les peces més meravelloses alhora que desesperançadores de tot el treball, dues cares d'una mateixa moneda. Començant per "Un rayo cae", una de les cançons més tristes escrites en castellà, on el rancor inunda cadascun dels seus porus sense donar-nos a penes agafador al qual agarrar-nos entre tantes sentències. Però si girem la moneda veiem la cara més brillant i dolça, eixa "El fabricante de alas de mariposas" tant ensucrada com temorosa, perquè aquest artesà utilitza als xiquets per a confeccionar els seus complements, tractant la cançó sobre l'ocult darrere de la bellesa.
“Ya no como en el plato del perro,
por las noches vuelvo a tener sueño.
Tengo un podio en mi casa,
soy el primero cuando quiero.”
Però entre aquests dos mitjos temps està el single que van traure per a promocionar l'àlbum, una "Lourdes" que recorda molt als treballs anteriors de la banda i on el surrealisme líric funciona com a col·lecció de consignes. Aquesta espècie d'optimisme cap a l'exterior continua en la resta de temes del tram final, encara que amb rascar un poc la superfície tornem a trobar eixa melancolia que parasita tot el conjunt.
Ja quan ens estem acomiadant apareix una altra de les meues favorites, la cíclica "Yugoslavijia me gusta más" que funciona com un bucle del qual no pots escapar, o com una ambulància que amb el seu efecte Doppler s'acosta i allunya sense deixar-nos indiferents. Què passarà allí dins? Mai ho sabrem.
“Donde estamos nosotros nadie puede estar,
a nuestra estancia enmoquetada
se pasa sin llamar.
¿Dónde estamos nosotros?”
Podria passar-me hores i hores parlant de cadascuna de les cançons que componen aquesta obra mestra, detindre'm en cadascun dels versos de Sergio Algora per a intentar comprendre què li passava pel cap, però no va d'això aquesta newsletter, així que toca acabar amb aquest Desembarcament a Normandia que va arribar a París i va aconseguir destapar el xampany.
Trencaclosques
De la mateixa manera que Serge Valène dibuixa en la seua pintura de l'edifici parisenc les diferents vides que imagina en una secció on el detall i la miniatura és de vital importància, El Niño Gusano revelen moltes de les seues preocupacions a través dels diferents personatges que habiten el seu últim treball.
Aquesta idea que tracte de defensar es troba en "Mira el péndulo", una peça que comparteix moltes particularitats que es poden unir amb eixes peces del trencaclosques que idea Perec. Això és perquè tant "En ceros os convertiré para que seais iguales a mi", com en eixe canvi d'escala que pateix el planeta quan Algora canta això de "Se quedó encogido el mundo, ya no sirve ni para pasear." ens porten primer a la venjança de Winckler i més tard a la simplificació de la història -o de la vida- que fa l’escriptor francés dins el residencial. També es pot presenciar una idea semblant en la tornada:
Y si somos tan pequeños podremos pilotar
las miniaturas que nos dan para viajar
Y si somos tan pequeños podremos destrozar
las miniaturas que nos dan para jugar
Però si Perec utilitzava els puzles com a metàfora dels fragments que componen una vida i que només pot ser entesa una vegada es col·loca cadascuna de les peces en el seu lloc, la banda saragossana es recolza en els seus diferents personatges per a fer el mateix, ja que aquests s'arriben a trobar en diferents cançons, com els llops -en "Mira el péndulo" o "Soy ruso señor"- o la metareferencia a altres cançons que apareix en "Ahora feliz feliz"
La quotidianitat que embolica a cadascuna de les estades de l'edifici parisenc és el motiu pel qual ens sentim com a tafaners dins d'un espai on no hem sigut convidats, mirant per un espiell que se'ns ha proporcionat per al nostre propi goig. Al contrari ocorre en "El escarabajo más grande de Europa", ja que ací se'ns obri la porta a la quotidianitat, tal com ocorre amb eixes mans de xiquet tallades que hem esmentat en l'anàlisi del disc. Els personatges apareixen un darrere d'un altre, quasi presentant-se en una espècie de desfilada surrealista on cadascun és més extravagant que l'altre.
“Se representaría pintándose a sí mismo; y a su alrededor, en el gran lienzo cuadrado, todo estaría ya en su sitio: la caja del ascensor, la escalera, los rellanos, los felpudos, las habitaciones y los salones, las cocinas, los baños, la portería, el portal con su novelista americana que consulta la lista de los inquilinos, el almacén de la señora Marcia, los sótanos, la caldera de la calefacción, la maquinaria del ascensor.”
De la mateixa manera que Bartlebooth -i fet i fet Perec- necessiten totes les peces per a reconstruir el conjunt i comprendre el significat, ens podem valdre de cadascuna de les cançons i personatges de l'últim disc de El Niño Gusano per a entendre el que estava passant en el món en eixe instant, o el que és més important si cap, en la nostra vida en aquest moment. Utilitzem cadascuna de les cançons com a peces d'eixe trencaclosques que és la identitat i la nostra pròpia existència, una espècie de complement als sentiments que no som capaços d'expressar amb les nostres pròpies paraules.
D'eixe mode és interessant "La clínica de la Radio y la TV", on els aragonesos fan un joc entre el taller d'electrònica i el nostre esperit maquinal, al mateix temps que, igual que la humanitat mira al cel buscant el seu origen, les màquines també vol conéixer qui les manufactura, ja que noten que no tenen totes les peces en el lloc. Podem funcionar sense elles? No és potser això de què tracta la novel·la francesa?
¿Queremos conocer a quien nos fabrica?
En la clínica de la radio y la televisión,
en la clínica de la radio y la televisión.
Nos faltan piezas
Nos faltan piezas
La més gran de les virtuts que comparteixen aquestes dues obres és la transversalitat en els seus missatges. I més enllà de la síntesi de l'existència dins d'un conjunt molt major, tots podem arribar a sentir-nos com eixa peça perduda que no arriba a encaixar en cap lloc, com un xicotet punt dins de la pintura de Valène. O també necessitats d'un Ángel Guardia que ens guie i protegisca després que Caiga el rayo, tancats dins de la casa del fabricador o sentint-nos tan insignificants com Tolkas. Però una vegada som conscients de moltes d'eixes coses és quan podem cridar sense por "¡Qué bien sabe no existir!"