#30 - Passions
"La passió" & "Horses"
Per aquesta nova “temporada” d’Autobiografia Científica em feia il·lusió convidar gent del meu voltant a escriure algun text puntual, per a parlar a la seua manera d’un llibre i un disc que els haja semblat interessant i així enriquir un poc la newsletter.
Com sempre em rodege de gent amb més talent del que jo tinc, veureu que aquesta anàlisi sobre la passió que ha fet és magnífica, així que de pas vos convide i recomane que li pegeu una llegida a la seua newsletter , ullerosa1, i estigueu atents a les novetats de la revista literària de la qual és editora, la joglar2.
Hi ha alguna d’aquestes tendències cícliques, segurament relacionades amb la situació socioeconòmica, l’edat o el perfil psíquic de la gent que m’envolta, que ha tornat a posar el focus en el desig i la passió. Tant se val si és a través d’una excessiva mediació teòrica que vuiga traçar –o de vegades, fins i tot, corregir– els camins del desitjar, o si és amb un sentimentalisme adolescent que recorre les cançons de tots els grups que escolte últimament.
Al final, les preocupacions es concentren en dos preguntes: on anem a viure? i com anem a estimar? Qui sap, pot ser és el problema de la vivenda, junt amb la incertesa de si algun dia arribarem realment a posseir cap cosa, el que ens ha portat a habitar aquesta espècie de romanticisme il·lustrat. Ja no es tracta sols de desitjar, sinó de desitjar com mai ningú no ho ha fet abans, d’una manera que consumeix però també regenera, que causa devoció i alhora, contradictòriament, estabilitat.
Volem estimar-nos més i millor i pensem que amb el llenguatge arribem a totes parts. Cosa que... no. Però som joves i somiem. La joventut, l’ensomni i el desig desmesurat són temes centrals a La passió de Jeanette Winterson i a Horses de Patti Smith, que semblen travessats per una màgia bellíssima i inoblidable. Així que, agraint molt que Serge em convide a escriure, parlaré sobre dos de les peces d’art que més m’han marcat.
La passió - Jeanette Winterson
Vaig llegir La passió farà al voltant d’un any i em va deixar fascinada. Just al contrari del que sol passar, que te compres un llibre pensant que t’encantarà i després de llegir-lo consideres que podries haver-te estalviat els diners, aquest no el tinc en possessió. Vaig agafar una edició prou lletja de la biblioteca Joan Reglà, amb poques expectatives més que una bona impressió de l’autora, Jeanette Winterson, pel que havia llegit en xarxes. I quan me’l vaig acabar, quan el vaig haver de tornar, em pesava molt no poder quedar-me’l per sempre. Tot i que sí el porte damunt, sempre. Sols estic esperant el dia que me’l trobe de sobte en alguna llibreria i em sobren uns quinze eurets, o que me’l regalen per casualitat, o que el deixen en l’esporga de la biblioteca. Creuar-se amb La passió ha de vindre en el moment adequat, que un no pot triar.
La trama de La passió es situa en l’Europa de l’expansió napoleònica, alternant el relat entre dos perspectives. L’una és la d’Henri, el qual és un jove soldat francès que acompanya al propi Napoleó en la seua conquesta per Anglaterra i es converteix en el seu xef personal. En un principi, Henri, com molts dels seus companys, venera Napoleó en tot allò que fa i representa a la perfecció l’esperança d’un poble vessada sobre el seu líder. Però aquesta admiració s’erosiona ràpidament, i mentre passen els temps de penúries i calamitats a la guerra, contínuament cuinant pollastre per a l’obsessiu Napoleó, Henri comença a ressentir l’objecte del seu amor. I en parla ja molt, d’amor, aquest inici de la història. Doncs si Henri estava enamorat de Napoleó, Napoleó ho estava de si mateix:
“He was in love with himself and France joined in. It was a romance. Perhaps all romance is like that, not a contract between equal parties but an explosion of dreams and desires that can find no outlet in everyday life.”
El romanç de vegades ve tenyit de tragèdia, de desequilibris emocionals i desitjos impossibles de ser complerts. I de fet, una famosa tesi de la psicoanàlisi convertida en coneixement popular és que aconseguir l’objecte de desig elimina, aleshores, el propi desig. Però els personatges de Winterson mai no són del tot vençuts i hi ha en ells tota la potència de la passió que empeny cap endavant. Altre detall a notar sobre aquesta primera part del llibre són les reflexions a les que arriba Henri envoltat per l’absoluta misèria de la guerra, reflectint amb lucidesa un to molt particular que anirà assentant-se amb el transcurs de l’acció. I entre aquests moments de fred, fam, decepció i pèrdua, Henri torna sempre a l’amor com a centre neuràlgic de totes les coses que, a més, emana del cos. La reivindicació total de la corporalitat sembla, a més, un tema molt interessant per a Winterson, tenint en compte que és autora també de Written on the Body – obra que, per cert, encara no he llegit i també tinc pendent de trobar per pura casualitat algun dia –.
“I think now that being free is not being powerful or rich or well regarded or without obligations but being able to love. To love someone else enough to forget about yourself even for one moment is to be free. The mystics and the churchmen talk about throwing off this body and its desires, being no longer a slave to the flesh. They don't say that through the flesh we are set free. That our desire for another will lift us out of ourselves more cleanly than anything divine.
We are a lukewarm people and our longing for freedom is our longing for love. If we had the courage to love we would not so value these acts of war.”
La història d’Henri ens porta fins a l’extrem més oriental de la invasió napoleònica: la campanya per Rússia. És ací on Henri, completament desil·lusionat amb el projecte de Napoleó, conduït de l’amor al fàstic per la seua gola per menjar i poder, decideix desertar junt amb un company i una vivandière – prostituta – que treballava entre les tropes. Aquesta prostituta serà la segona protagonista i, ràpidament, la nova ocupant dels desitjos romàntics d’Henri. És una jove pèl-roja anomenada Vilanelle, de caràcter dinàmic i energètic, que els proposa tornar fins a la seua idíl·lica ciutat d’origen: l’eternament canviant Venècia. A Vilanelle l’envolten les mateixes quantitats de màgia que de misteri, doncs diu que va nàixer amb una membrana com la dels amfibis entre els dits dels peus, per ser filla de pescador. Ha acabat allí fugint del seu repugnant marit, el qual va conèixer quan treballava al casino, travestida d’home. És just en aquesta dinàmica del joc i les apostes on Winterson troba una poderosa metàfora per parlar de les decisions arriscades i els girs de bona o mala sort que acompanyen la vida.
“Gambling is not a vice, it is an expression of our humanness. We gamble. Some do it at the gambling table, some do not. You play, you win, you play, you lose. You play.”
No revelaré més de la trama de La passió, perquè pense que amb llegir aquestes cites i la breu introducció que he fet, podeu fer-se una idea de la vivacitat de la narració de Winterson mentre ens endinsa en aquest relat de llums i ombres. La ficció a sovint es mescla amb la realitat i a sovint amb allò impossible, allò que sols pot pertànyer a l’ordre de coses que un arriba a conèixer quan s’entrega a una passió tan nutritiva com esquinçadora.
I'm telling you stories. Trust me.
Horses - Patti Smith
Aquesta obra m’imposa encara més dificultats per descriure-la. No sé molt de música més enllà del criteri m’agrada/no m’agrada. Així que pot ser l’únic apropament encertat que puc fer a Horses n’és un d’estrictament personal. Doncs d’això es tracta en part la música també, supose. De canviar la vida d’alguna adolescent fascinada amb Rimbaud, el punk i l’excèntrica genialitat d’aquelles icones andrògines dels 70.
El primer àlbum de la llarga i exitosa carrera musical de Patti Smith comença amb la línia “Jesus died for somebody's sins but not mine”. La pròpia intèrpret parla al respecte de la provocació que suposa aquest inici, especialment en l’ambient cultural americà de l’any 75, a la seua memòria Just Kids. Patti Smith era aleshores una jove artista bohèmia, definitivament una d’aquelles que funden l’estereotip de l’artista maleït que habita l’edat d’or de la música i la cocaïna a Nova York. Escrivint cançons al seu llit sense somier, en mig d’un eclèctic apartament replet de retalls de diari, fotos dels seus herois literaris i peces d’art inacabades, Patti Smith treballa junt amb Robert Mapplethorpe. Aquest amic-amant seu és el fotògraf emblemàtic que donarà la portada a Horses, i amb el qual Patti creixerà, com si de dos bessons siamesos es tractara, durant la seua primera temporada d’artista i cantautora.
Si bé l’esperit general de l’àlbum agafa el mateix camí que molts altres de l’època, és a dir, la rebel·lió i l’alliberament dels lligams socials restrictius, Horses compta amb una veu poètica molt característica. La llibertat que reivindica és una que es pregunta pel pecat, per la culpa, pel llenguatge i la norma.
Thick, heart of stone, my sins, my own
They belong to me
People said beware, but I don't care
Their words are just rules and regulations to me
A l’habitació 1017 del famós Chelsea Hotel, on es congregaven artistes i personalitats de l’època, es gestava el so d’una nova generació preparada per a parlar obertament de l’erotisme, la dissidència, les drogues, el suïcidi i la llibertat de la pràctica artística. El talent de Patti Smith és ben evident des del principi i no tardarà en moure’s pel cercle de Dylan, Joplin o els Blue Öyster Cult (va estar eixint amb un membre d’aquest grup durant un temps, de fet, i va escriure Fire of Unknown Origin per a ells). I sembla que aquesta va haver de ser una d’aquelles escenes inoblidables però irrepetibles, amb les quals somiem quan tenim setze anys... I jo en somiava molt. Perquè Patti Smith escriu i canta i es mou amb una força gravitatòria que ho canvia tot al seu voltant. La seua obra és, ella mateixa, objecte de canvi, de llibertat però mesura, d’harmonització d’elements dissonants, de filar versos irracionals fins teixir una imatge bellíssima i boja.
Això és, justament, Land: Horses / Land of a Thousand Dances / La Mer(de) per a mi. La seua triple cançó de nou minuts i mig que emprèn un viatge insòlit pel desig, l’homosexualitat, la cocaïna, la violència i l’existència mateixa.
Life is filled with holes
Johnny's laying there in his sperm coffin
Angel looks down at him and says, "Oh, pretty boy can't you show me nothing but surrender?"
And Johnny gets up, takes off his leather jacket
Taped to his chest there's the answer
You got pen knives and jack knives and switchblades preferred
Switchblades preferred
Then he cries, then he screams, saying
"Life is full of pain, I'm cruisin' through my brain"
And I fill my nose with snow and go Rimbaud
Go Rimbaud, go Rimbaud and go, Johnny, go
En les lletres de Smith, els poemes recorren les parts més grotesques del cos fins arribar a la font de la passió, fins obrir la pell mateixa per tocar, com qui necessita satisfer el seu dubte de Sant Tomàs, allà on difícilment arriba la paraula.
I put my hand inside his cranium, oh we had such a Brainiac-amour
But no more, no more, I gotta move from my mind to the area
(Go Rimbaud, go Rimbaud, go Rimbaud)
Passions
En My Generation Patti Smith canta I’m young, I’m so goddamn young. I sembla que aquesta és una de les claus per entendre aquesta fascinació per la passió desenfrenada que creua els límits de la sensatesa i la possibilitat. La passió que uneix Winterson amb Smith es dirigeix, com una fletxa imparable, cap a l’experiència de l’amor i els somnis de joventut, cap a aquells lligams amb els altres que ens transformen com a persones i ens fan començar a buscar el nostre lloc en un món on sembla que tot es pot construir de nou. L’amor, en aquest sentit, no és sempre l’amor romàntic clàssic, tot i que l’erotisme i la corporalitat semblen elements indissociables d’ambdues obres. Quan estimem apassionadament, estimem amb tot el cos. Fins caure malalts, fins trencar-nos els ossos, fins arribar al més elevat dels plaers i la més desesperant de les angoixes. L’objecte de la passió no és sempre una persona. Fa un temps pensava en unes línies que pot ser aprofite per a algun text: t’estime com s’estima una ciutat... Nova York i Venècia estan al focus d’aquestes dues històries d’amor, vertebrant la manera específica en la que una pot atrevir-se a crear un llenguatge propi, unes possibilitats inexplorades per a eixir a la trobada d’allò inesperat, emocionant, inspirador. S’estima una ciutat, una llengua, una generació, una persona. Victor Hugo cita Racine a Les Misérables i diu que aimer un être, c’est le rendre transparent. Com si estimar, estimar apassionadament, ens deixara tan clars i fins i fràgils que arribàrem a veure allò que hi ha rere el jo i l’altre. Com si dissolguérem el jo en l’altre i en totes les coses.
Love, they say, enslaves and passion is a demon and many have been lost for love. I know this is true, but I know too that without love we grope the tunnels of our lives and never see the sun. When I fell in love it was as though I looked into a mirror for the first time and saw myself. I lifted my hand in wonderment and felt my cheeks, my neck. This was me.
[...]
I say I'm in love with her. What does that mean?
It means I review my future and my past in the light of this feeling. It is as though I wrote in a foreign language that I am suddenly able to read. Wordlessly, she explains me to myself. LIke genius she is ignorant of what she does.
Cada passió produeix un vocabulari i una gramàtica pròpia, resultat d’aquest nou xoc (o joc) que col·lisiona els amants. Cada passió es sent com el descobriment d’un nou continent on tot està per fer. Però l’esperit de la passió no és, o almenys no hauria de ser, un de conquesta o d’aprofitament. Els apassionats són més bé les víctimes d’un exquisit martiri que deixa les marques sobre la seua pell, però no fereix els altres. La passió de Crist, la passió de Joana d’Arc. Ambdós, amants incorregibles conduits per visions d’un món que està per vindre. Ambdós al capdavant d’una revolta, com Patti Smith, com Henri i Vilanelle.
“The sea rushes up my knees like flame
And I feel like just some misplaced Joan Of Arc”
Acostumada a escriure sobre terror, no em sembla forastera la passió. Hi ha molt d’aterrador entre aquestes línies, hi ha una gran capacitat de destrucció al ventre mateix de la passió, de la que en som ben conscients quan som uns apassionats. Diu Winterson: Somewhere between fear and sex passion is. Doncs mai no arribem a deixar enrere la por, mai no del tot, i és pot ser per aquesta incertesa abismal que ens genera, que mai no deixa de fascinar. Segons Bataille, l’horreur renforce l’attrait. Així que espere que vos veieu atrets cap a estes dos obres, que vos trobeu el llibre de Winterson per màgica casualitat a alguna llibreria i que somieu amb cavalls, cavalls, cavalls, cavalls...
 | Una publicación invitada por
|