#29 - Carronya
"Submáquina" & "Posthumous Relase"
Els insectes xilòfags són aquells que es nodreixen primàriament de la fusta, trobant l’origen etimològic en la unió de dues paraules greges: ξύλον (xulon) que vol dir fusta i φαγεῖν (fagein) que significa menjar.
Moltes vegades ens donen per a sac a l’hora de fer una valoració d’una estructura de fusta, perquè la majoria són fotofòbics i deixen poquetes marques del seu pas, podent trobar una bigueta en un estat exterior acceptable i pràcticament foradada per l'interior.
Un exterior que realment no reflecteix del que hi ha dins és la connexió que he trobat per a parlar de les següents dues obres, on la introspecció i l’aspecte que es mostra al món no tenen res a veure amb el que realment s’està sentint a l’interior.
Ane’m a vore.
Submáquina - Esther García Llovet
De les primeres coses que vaig fer amb el “Bono comerç” de València va ser apropar-me a alguna llibreria on poguera utilitzar-lo i pegar-li una ullada al que tenien. Després de comprovar que a Arribada Llibres (una magnífica llibreria local, no deixeu de visitar-la) podia fer el desfalc vaig obrir la llista de pendents al Goodreads.
En un principi volia fer-me amb “El cielo en la selva” després de la review que va fer
a Xanela1, de manera que comencí a farolejar tots els estants de la llibreria per veure si trobava eixa coberta tan característica per alguna banda. Després d’uns minuts un poc insatisfactoris vaig veure en un dels mobles centrals la reedició de la primera novel·la d’Esther Garcia Llovet i ho tinguí clar.“El suelo estaba viscoso y había dos hombres de traje y corbata bailando solos y borrachos. Hacían como si se pegaran en broma. Al verme dejaron de hacerlo.”
Es tracta -com sol ser habitual dins la ficció de la malaguenya- d’una novel·la negra, on només començar ens presenten un personatge que ha desaparegut. El que no imaginem és que la desapareguda és en realitat la protagonista de la novel·la: Tiffani Figueroa.
I és que la narració ens relata mitjançant fragments -amb el nom de les parts d’una pistola- diferents episodis de la vida d’aquesta policia retirada i que ara treballa com a investigadora privada. Des de l’esdeveniment més traumàtic de la seua adolescència fins a l’últim cas, entenent així el seu desenvolupament personal sols amb unes poques flassades.
“Apagué los faros. Los fuegos estallaban a nuestro paso con un resplandor submarino. Pogo olía extraño, como a quemado, a carne quemada, y se revolvía en el suelo con cada acho hasta que salimos a la carretera y empezó a gemir como un perro. Miré atrás un par de veces. Tenía el pelo tieso por la sangre seca y las manos abiertas sobre el asiento. Le habían arrancado las uñas de la mano derecha.”
Centrant-nos en el cas principal de la novel·la, Tiffani tracta de trobar a una dona que ajudar a molts a travessar la frontera entre Mèxic i els Estats Units, però malgrat la seua aparent façana de “santa matrona”, es tracta d’una mafiosa amb totes les de la llei amb tot un sistema darrere.
Amb sols una imatge treta d’un VHS antic, l’expolicia tracta de trobar al seu objectiu viatjant a la frontera i travant amistat amb gent de la qual mai ningú es podria fiar. Tot açò acaba fent que la novel·la acabe semblant més el guió d’una pel·lícula mai imaginada.
“Se oyó un crepitar de ruido blanco. Luego un chasquido. Luego el silencio.”
La sensació d’estar veient un film al doble de velocitat de la recomanada és present durant tota la duració del llibre, amb les seues parts positives i negatives, que acaba per fer de Submáquina més un experiment a punta de pistola que una novel·la reposada.
Llegint cadascuna de les frases pots notar la suor de Tiffani, la tensió que està sentint i la por que envaeix cadascuna de les seues terminacions nervioses. I és que el debut d’Esther Garcia Llovet sols es pot descriure com: adrenalític.
Posthumous Relase - Coma Cinema
Mathew Lee Cothran va construir tota la seua carrera a partir de reconstruir les ruïnes del que ell mateix havia enderrocat. Com si es tractara d’un expert en l’anastilosis, l’americà va publicar molta quantitat de música amb diferents pseudònims al llarg de la dècada passada: Coma Cinema, Elvis Depressedly o amb el seu propi nom.
Malgrat la varietat de noms i estils que va treballar sempre hi ha un element comú que travessa cadascuna de les seues cançons: un pessimisme cap al futur més immediat culpa d’un passat traumàtic. El seu quart treball no és més que una confirmació d’aquesta tesi.
Mercy kill the past
Descending from heaven
VHS white trash
Demonic possessions
Només començar ja trobem la primera analogia del passat que Mathew vol oblidar, utilitzant la distorsió gràfica de les antigues cintes de VHS com metàfora dels moments que vol oblidar quan recorda la seua infància.
L’ombra de l’estètica més sinistra de la societat nord-americana apareix entre altres moments a “Lee (Columbine High Harmony)”, peça que referència la massacre de Columbine per a parlar de la recaiguda en l’odi cap a un mateix després dels moments de vitalitat o d’alleujament viscuts en un passat.
Fuck me in the graveyard
Confessions always in my mind
Keep them for forever
Eyes prettier than suicide
No tinc cap dubte que la part més interessant es troba a mitjan disc, començant per l’exploració d’una futura ruptura portada al pop de “Satan Made a Mansion”, que sembla treta -sobretot líricament- en certs moments d’un recopilatori imaginari de B-Sides de The Cure. Només passem a “Partners in Crime” l’obscuritat es torna molt més evident també a la música.
Perquè si abans es parlava del dolor des d’un punt de vista futurible o romàntic, a la sexta cançó de l’àlbum el patiment és absolut, desolador i sense cap intenció de trobar llum. És la tristor en el seu estat més pur, feta una mena de religió on repudiar-se i autoflagel·lar-se.
The heart is a monument to a childhood of abuse
A quiet suffering that knows no one wants you
So lonely
So ugly
And confused
És cert que malgrat l’estima que els puc tindre a les dues cançons que acabe de comentar la que sempre em porta a la meua adolescència més tortuosa és “Virgin Veins”, un vals2 tenebrós que torna a parlar dels traumes del passat i com afecten la configuració de la personalitat en el present del narrador.
Harmònicament no té més misteri que l’ús abusiu d’una dominant secundària (la del sext grau) per fer-nos sentint flotant dins una mar de dubtes, sospirs i desesperació. I és que l’esperança que ens sol transmetre aquest tipus de canvis harmònics ací s'utilitza per escrebantar la melancolia, que fins i tot s’incrementa quan utilitza el quart grau en menor (com a nota de pas/cadència) al final de la tornada.
Dust breathed in stuck, pacing the ground
Holding on to what you found once the clock
Can't remember everything
The clock
Igual que ocorre a tots els treballs de Mathew Lee Cothran ens trobem davant un disc irregular, que sembla més vomitat creativament que pensat i processat. I és que el seu esperit productiu d’aquella època semblava que no ajudava a generar un filtre per entregar una obra definitiva com sí que farien altres companys de generació.
Dit açò, sempre m’ha semblat que “Posthumous Relase” és el seu àlbum més complet i on els pics poden arribar a ser més alts, llàstima que no decidira ajuntar els seus altres projectes en un sol per acabar d’arredonir-lo.
Carronya
El viatge que travessen els dos protagonistes dels nostres artefactes culturals de hui és molt més introspectiu del que pot semblar en un inici. I és que un dels temes més important tant a l’àlbum com a algunes parts del llibre és la percepció que tenen d’ells mateixos, de vegades responsabilitzant-se d’accions passades de les quals a penes tenien culpa.
Tiffani és incapaç d’allunyar-se de l’adolescent amb un fort trauma, simbolitzant aquesta càrrega amb un anell que porta sempre darrere. I fins que no el perd de forma accidental no és capaç d’adonar-se que malgrat tot el patiment adquirit no és la mateixa persona.
“Olía a estiércol y orina rancia. Pude ver a un ternero asomando el hocico húmedo entres las tablas. El camión torció y se dirigió al edificio, donde había otros camiones aparcados, en el matadero.”
És innegable que part del seu desenvolupament com personatge es deu a aquest esdeveniment, que la fan ser una persona desapegada, freda, calculadora i poc afable, però no és fins a aplegar al seu últim cas com aquests atributs, en principi productius i positius pel seu treball li poden realment afectar.
Per altra banda, és fins i tot desesperant llegir les lletres de Coma Cinema sense pensar a dir-la: aspavila un poc col·lega. Quasi tot l’àlbum és un lament on, una vegada li llevem la màscara que figura a la portada, veiem les múltiples al·lusions a la mort com una metàfora de la seua por d'afrontar una evolució dins ell mateix.
Dig her, don't you just dig her?
Bite down, draw blood from your sister
Satan, kisses me gently
Get real, you'll fall for anything
Durant tot el camí introspectiu tant Mathew Lee Cothran com Tiffani Figueroa es veuen rodejats d’altres personatges que es tracta d’aprofitar d’ells, veient-los quasi com enemics abatuts, com voltors en cerca de carronya.
Un altre punt en comú, aquesta vegada molt més estètic, és l’ús del VHS com mitja per descobrir un passat tenebrós que ha de ser revelat. A “Submáquina” apareix com única pista per trobar a l’antagonista, mentre que al disc és -de nou- un mitjà per dialogar amb un passat traumàtic i dolorós.
“Ochoa detuvo el video y la imagen parpadeo unos segundos entre las paredes color coral con fotos de orquídeas y surfistas y palmeras salvajes. La imagen era de una fiesta o de algo que podría haber sido una fiesta si la gente hubiera tenido otra expresión en sus caras. Todos vestían de oscuro y miraban en la misma dirección. algunas mujeres se tapaban los labios con la punta de los dedos.
También podía ser un velatorio.”
Ambdues obres estan escrites en un moment en el qual el VHS ja no era un mitjà multimèdia en ús, per tant, no deixa de semblar interessant com moltes vegades aquest tipus de reproduccions analògiques no deixen de semblar-nos un punt intermedi entre un passat desconegut misteriós i un mitjà ple de nostàlgia gràfica. Tot el món sembla més real dins una cinta analògica. Açò ho explica com bé Layla Martínez a “Utopía no es una isla”, però igual parlem d’això ja en un futur.
Un llibre i un àlbum per a endinsar-se en moments molts específics, quan el cos estiga preparat per a patir eixa descàrrega d’adrenalina i melancolia simultània que poden prometre en conjunt.
Malgrat que hi ha una altra versió en 4/4 a Youtube