#23 - Desitjos
"La lentitud" & "Pinkerton"
Hola de nou! Després d’unes setmanes on la vida no m’ha donat tregua i cap llibre em donava peus a una nova entrada, he trobat una fil solt que m’ha servit per a parlar d’un tema ja tractat però des d’un punt de vista diferent.
Milan Kundera i Rivers Cuomo parlaran sobre el desig des de perspectives antagòniques a través dels personatges de la novel·la del primer i les cançons del segon àlbum de Weezer. Va de bo!
La Lentitud - Milan Kundera
Es tracta del tercer llibre de l’autor txec que he llegit durant l’any, sent el més curt de tots i el primer que Kundera va escriure en francés. Més que una novel·la sembla un divertiment per part de l’autor, utilitzant una nit a un castell frances com escusa per tractar els seus temes fetitxes.
Mesclant un text del segle XVIII amb el congrès que ocorre al present dins el castell, els personatges viuen un joc d'enveges, desitjos i mirades. La imatge inicial on una motocicleta a gran velocitat avança a Kundera -perquè l'escriptor és un personatge més- perdent la noció del perill és un perfecte exemple de cap on vol avançar la narració, i com el txec entén que funcionen les relacions personals a finals del segle XX en contrast amb la pausa d'aquests docents anys abans.
En la matemática existencial, esta experiencia adquiere la forma de dos ecuaciones elementales: el grado de lentitud es directamente proporcional a la intensidad de la memoria; el grado de velocidad es directamente proporcional a la intensidad del olvido.
A més de l’escriptor i Vera (la seua dona) podem trobar alguns altres personatges que van i venen dins de la narració, ja que al castell estan realitzant eixe mateix dia un congrés d’entomologia (la branca de la zoologia que estudia els insectes, a mi també m’ha tocat buscar-ho), on trobem entre altres a Vincent, Julie, Berck o Cechoripskyk, qui em sembla el més interessant de tots.
Es tracta d'un científic txec que ha passat els anys de comunisme al seu país sense poder dedicar-se a l'entomologia, i ara, després de la caiguda d'aquest, torna a congressos a mostrar els seus descobriments. Però en el moment quan ha de presentar la seua ponència, comença a parlar del patiment polític que ha viscut als últims anys i com enyorava tot el relacionat amb la seua branca de la ciència, rebent l'aplaudiment "populista" de tots els seus col·legues.
Després d'açò, en vegada de continuar amb l'exposició del treball, baixa de l'estrat en un estat semi-hipnòtic, passant de l'eufòria a la més absoluta misèria per haver semblat un "ninot polític" en vegada d'un entomòleg per haver oblidat fer la ponència.
Tras caer al agua, se incorpora. En ese lugar, la piscina es poco profunda, el agua le llega a la cintura; permanece unos instantes de pie, la cabeza recta, el busto hacia fuera. Luego, se deja caer otra vez. En ese momento, se desprende de su vestido un echarpe con pequeñas flores artificiales que flota tras ella, como flotan los recuerdos detrás de los muertos.
Més o menys a mitjan novel·la trobem un debat entre Vincent i Pontevin -dos entomòlegs- sobre les figures del polític i el ballarí. Mentre el primer basa la seua vida en una recerca d’acumulació infinita de poder, el segon és qui mostra la seua com un element per glorificar-se, tractant Vincent a Pontevin com d'exhibicionista dins la societat contemporània.
El ballarí no deixa de ser una espècie de circense mostrant les seues virtuts al públic en desig d'atenció i ser acceptat com un element individual i únic dins el context social, exemplificant-ho dins la discussió amb imatges transmeties per televisió i protagonitzades pels personatges del llibre.
“Alguien que intenta olvidar un incidente penoso que acaba de ocurrirle acelera el paso sin darse cuenta, como si quisiera alejarse rápido de lo que, en el tiempo, se encuentra aun demasiado cercano a él.
En definitiva, una novel·la que escrivint sobre ella m'ha semblat com un arròs: necessita un poc de repòs per poder captar tots els sabors i textures. Potser és més fluixa en comparació que "La ignorancia" o "La insoportable levedad del ser", però ací el txec explora alguns dels seus temes fetitxes de manera prou divertida.
Pinkerton - Weezer
Massa ha tardat Weezer en apareixer a la newsletter, vosaltres també ho penseu, no?
El segon llarg dels americans té una intrahistòria digna de menció, amb un Rivers Cuomo desil·lusionat amb el seu paper de Messies del rock després de l'èxit massiu del “Blue Album”. Per a fer-ho més exagerat, va haver de sotmetre's a una operació quirúrgica per igualar les seues cames —es veu que tenia una més llarga que l'altra- el que el va deixar molt de temps a l'hospital on va decidir estudiar composició clàssica a Harvard.
En un primer moment l’àlbum de Weezer anava a ser una espècie d’òpera rock anomenada “Songs From the Black Hole”1, però Cuomo va desestimar la idea perquè el seu estil compositiu estava trobant-se més obscur (emo alert) i no encaixava amb la temàtica incial, malgrat que va rescatar vàries cançons.
Però bé, anem a parlar del disc.
This is beginning to hurt
This is beginning to be serious
It used to be a game, now it's a cryin' shame
'Cause you don't wanna play around no more
Obrir l'àlbum amb "Tired of sex" és una bona declaració d'intencions, exposant ja algunes de les sonoritats que ens acompanyaran durant el desenvolupament del disc: unes guitarres quasi sintetitzades, contrast entre versos i tornades o una rugositat sonora que no trobàvem al debut.
Tant aquesta cançó com "Getchoo" i "Why Bother?" van ser rescatades de l'abans mencionat "Song From the Black Hole", sent les primeres a escriure per Cuomo i on trobem una desesperació compositiva que no estava pressent al Blue Album.
Potser a "No Other One" és quan naixen les primeres melodies més pop i unes veus més properes al que esperàvem de la banda, però de nou la lletra ens porta a una relació tòxica on el protagonista no pot escapar per por a perdre l'únic que té en eixe moment. L'èpica del pont ja la deixem per altre dia.
Won't you knock me on my head?
Crack it open, let me outta here
Després d'una "Why Bother?", on Cuomo es planteja el perquè de començar una relació, trobem una de les meues preferides del disc: "Across the sea". I és que aquesta cançó, malgrat la delicadesa de la línia vocal, és una marranada de campionat.
Parlarem al final del text en detall, però ací vos faig un resum: Rivers rep una carta d'una fan japonesa que li pregunta que fa al seu dia a dia, mentre ell està sumit a una depressió estudiant a Havard. Immediatament idealitza a la xica i s'enamora platònicament fins a un punt prou obsessiu.
Però clar, només veure com està construïda la cançó jo acabe terretit per tot el que ocorre mentre Cuomo ens fa por. La distorsió de les guitarres del pont i l’explosió que ocorre després ajuden a introduir-nos dins eixa anècdota maníaca i rabiosa on "la carta" és l'únic que ens manté prop del món.
And I don't wanna be an old man anymore
It's been a year or two since I was out on the floor
Shakin' booty, makin' sweet love all the night
It's time I got back to the good life
I apareix "The Good Life", que és EL SINGLE. Tots els ingredients del primer disc els podem trobar ací dins, amb un aroma optimista que no tornarem a trobar en la resta del treball. Queixant-se del dolor després de la cirurgia, Rivers vol tornar a sentir-se jove i fer les coses que feia abans, però no sense deixar alguna perleta com "I should have no feeling, 'Cause feeling is pain".
Jo em quede a viure a la tornada, en un ratet torne.
"El Scorcho" també va ser un dels singles promocionals, menjant merda a la ràdio malgrat tindre una de les tornades més interessants del disc, que Cuomo va compondre -segons Genius2- per a la seua classe de teoria de la música. A més, té algunes meravelles en la lletra que la fan adorable i divertidíssima, amb la part mig rapejada que anticipa el que Weezer faran anys després. L'altra cara de la moneda de "Buddy Holly".
Per anar acabant trobem "Pink Triangle" -el"I'm dumb, she's a lesbian" és impagable- i "Falling for you", on la part més grunge i bruta de la banda pren la narrativa de la cançó. Però és "Buttlefly" la peça que fa punt final al disc, contant tan sols amb Rivers amb una guitarra acústica i descrivint part del lore del disc amb referencies directes a Madame Buttlefly -Pinkerton és el nom d'un dels protagonistes-, ja que es tracta d'una descripció de la protagonista de la òpera de Puccini des del punt de vista de B. F. Pinkerton.
Desitjos
Després d'unes descripcions un tant supèrflues, el primer del qual volia parlar en aquesta comparació era sobre la velocitat, incidint en el "festeig" (que bonica expressió) i com tot s'ha accelerat dins el món contemporani.
A "Tired of Sex", Cuomo ens conta com després de l'èxit del primer disc va tindre molt fàcil conéixer a gent i aconseguir sexe, però sense trobar cap profunditat dins aquest, al mateix temps que es veu incapaç de negar-se a fer el que tant de temps havia desitjat.
I know I'm a sinner but I can't say no (Say no)
La precocitat i la facilitat amb la qual aconsegueix mantindre aquestes relacions fa que el ritual de tractar de "conquerir" a l'altra persona no tinga cap sentit, ja que se senten atretes per la seua condició d'estrella del rock i no per qui és baix dels escenaris, per tant, no es sent complet.
Kundera ens planteja, en canvi, un contrast relacionat amb la velocitat quan compara les relacions dels personatges al congrés amb el joc de mirades, paraules i actes de la novel·la francesa del segle XVIII que ocorre al mateix castell.
Todo está concertado, maquinado, todo es artificial, todo está puesto en escena, nada es sincero, o, por decirlo de otra manera, todo es arte; en tal caso, arte de prolongar el suspense, mejor aún: arte de mantenerse el mayor tiempo posible en estado de excitación.
Els personatges d'aquesta meta-narració (mai m'ha quedat clar si existeix en realitat) el cavaller es veu atrapat dins la xarxa de Madame T, qui l'utilitza davant el seu marit per amagar un altre amant, que és al mateix temps qui els presenta. O siga, ell és una peça del joc d'ella, i vol gaudir de la seua presència a banda de gastar-lo com a "actor".
Podem veure com travessen nombrosos escenaris del castell on la tensió sexual i el desig entre els dos creix exponencialment, i no és fins que Madame T vol iniciar el festeig sexual que el cavaller es troba completament confús.
Es bonito, estamos deslumbrados, deseosos de dar un largo paseo. Minutos después aparece una carretera en la que circulan coches a toda velocidad; damos media vuelta y volvemos
En canvi, les altres relacions que ocorren al present es veuen "calfades" (perdoneu un llenguatge tan específic) en qüestió de minuts, quan les converses comencen a mostrar un caire molt més sensual i directe, com és el cas de Vincent i Julie.
La "Madame T” del disc de Weezer no és ni més ni menys que algú amb qui Cuomo compara amb Madame Buttlefly, la protagonista de l’opera de Puccini. Al final del treball trobem la referència més directa com hem comentat abans:
I'm sorry for what I did
I did what my body told me to
…
Smell you on my hand for days
I can't wash away your scent
If I'm a dog, then you're a bitch
Cuomo sap que aquesta relació està acabada, però al mateix temps recorda tot el desig que va sentir per l'altra persona, dedicant una cançó d'acomiadament cap a ella, ja que a l'últim vers indica que no tornarà (o siga va a fer ghosting, fatal per la teua part Rivers) i demanant perdó. Serà perquè realment ja ha aconseguit el que volia?
Potser aquest desig és la cara contrària al que sentia amb "Across the sea" on tota la idealització cap a la sea fan japonesa era en part una manera d'excitar-se. A la web de Genius de la cançó es fa referència a una entrevista on Cuomo exposa el següent: “When I got the letter, I fell in love with her. It was such a great letter. I was very lonely at the time, but at the same time I was very depressed that I would never meet her. Even if I did see her, she was probably some fourteen-year-old girl, who didn’t speak English.”3
Passem durant l'àlbum de no voler conéixer a ningú per por d'enamorar-se (Why Bother) al sentiment contrari, però per dibuixar imaginàriament dins eixa carta tot el que Cuomo desitja (com a dada interessant sembla que té cert fetitxe amb les dones orientals).
So I sniff (So I sniff)
And I lick (And I lick)
Your envelope and fall to little pieces every time (Your envelope and fall to)
I wonder what clothes you wear to school
I wonder how you decorate your room
I wonder how you touch yourself and curse myself for being across the sea
Aquest desig idealitzat és semblant al que troba Vincent amb Julie, o el cavaller amb Madame T, sols que la manera d'aconseguir l'èxtasi d'aquest (l'acte sexual dins el castell) es realitza amb una velocitat molt diferent, igual que viatgen els vehicles on es pugen després de creuar-se l'un a l'altre dins el conflicte espaciotemporal que li dona sentit a la novel·la: Vincent amb una moto i el Chevalier amb un carruatge.
En fi, no sé si realment hi ha tantes relacions com he volgut traçar, però era inevitable que en algun moment parlara de Kundera i de Weezer, així que ajuntar-los ha sigut del més entretingut.
Ah, deixe açò de regal:
A partir de tot el que ha anat treient Cuomo als “Alone” i les edicions deluxe de Pinkerton s’ha pogut reconstruir prou “fidelment” el que anava a ser aquest disc, i realment té molt de valor: