#03 - Pous
"Bajar es lo peor" & "Let Love in"
Benvinguts de nou a la newsletter setmanal de desvaris i sobre anàlisi cultural. La setmana passada vaig ficar-me prou intens i obscur en certs moments, així que per aquesta he estat pensant molt en quines peces portar: si alguna novel·la curta, si un àlbum més lluminós, alguna referència comparativa més o menys obvia... però el durant la setmana passada va faltar el nostre benvolgut Shane MacGowan, i al funeral Nick Cave (o Nicolás el Cuevas) va tocar una versió de "A Rainy Night in Soho" que em va deixar amb el cor tendre.
Immediatament, vaig recordar que hi havia una novel·la que havia llegit feia poc que tenia molts passatges que pareixien trets de cançons de l'australià, així que a fer la mà, tornaré a parlar de foscor, però ara des d'un punt de vista molt més marginal i místic.
Abans de començar demane perdó per tornar a ressenyar altre llibre publicat a l'editorial Anagrama, hauria de començar a demanar un patrocini.
“Bajar es lo peor” - Mariana Enriquez
Mariana Enriquez és una de les meues escriptores preferides i qualsevol amb qui haja estat parlant durant els últims anys ho tindrà claríssim. Vaig començar amb els seus contes, llegint cada nit un diferent i meravellant-me amb eixe horror gòtic que ocorre dins grans ciutats, els drames juvenils amb desamor i drogues o la foscor en històries que podien començar com una nit qualsevol de les nostres vides. Després vaig passar a "Nuestra parte de noche1” , i malgrat que és fascinant el desenvolupament de la història, em va deixar un poc fred a la segona meitat. Deixí passar uns mesos abans d’animar-me amb altre llibre seu, fins que "dotorejant" per la biblioteca de l'Eliana vaig veure "Bajar es lo peor". Sense llegir cap sinopsi el vaig agafar i comencí a devorar-lo.
Es tracta de la primera novel·la de l'autora argentina, escrita quan comptava amb 19 anys i que va ser publicada al seu país amb 21. Ara, després de l'èxit de "Nuestra parte de noche", Anagrama ha decidit publicar-la a Espanya. El llibre tracta de la relació entre Narval (un drogoaddicte a qui visiten espectres i éssers terrorífics) i Facundo (un Dionís versió dark).
“Siempre es bueno saber que el otro se siente tan mal como uno”
A més dels dos protagonistes trobem un popurri de personatges de la nit al Buenos Aires dels anys 90, que giren sobretot al voltant de Facundo: Carolina, qui està enamoradíssima d'ell, però tracta de donar-li cels ajuntant-se amb Narval; La Diabla, qui aconsegueix els clients i cuida de Facundo des que aquest es prostitueix; o Mauri, l'amic de Carolina que verdaderament s'interessa per les visions de Narval i el seu significat.
Són aquestes visions el que converteixen una història d'amor en un relat de terror. No sabem si és per culpa del consum de Narval de totes les drogues que té a prop (en especial èmfasi a l'heroïna, punxant-se per tot el cos) o és una espècie de maledicció que porta dins i que el perseguirà tota la vida, però cada volta que tracta de buscar ajuda acaba en braços de Facundo.
Açò pot tindre múltiples lectures: Potser és pel fet que Narval quasi mai ha vist a Facundo dormint -a més, mai passa cap nit sol-, i per tant tinga la sensació que si ell en algun moment queda rendit, l'altre el cuidarà; o potser drogar-se junts per allunyar la son i practicar sexe fins a caure extasiats és el que busca. Però també hi ha vegades que Narval no deixa de pensar que un ésser tan perfecte com Facundo no pot ser res més que altra de les criatures que el turmenten.
“¿Alguna vez te preguntaste, Facundo, por qué dormís siempre con alguien? Sabés que no es por coger. Es para no estar solo, se dijo. Porque no era que necesitara abrazar a alguien en la cama. Era que necesitaba a otro para compartir la oscuridad”
Entre aquests espectres trobem un que destaca sobre la resta: Una dona major -a qui dona el nom “Ella”- a la qual Narval es veu obligat a penetrar per tots els forats que es poden imaginar, i que és qui arrossega al jove drogoaddicte d'allà on estiga abans que comencen les visions fins a la seua "dimensió".
Com tampoc vull fer massa espòiler de la novel·la, deixaré simplement les meues impressions generals abans de parlar de música.
En tot moment em va semblar una espècie d'esborrany temàtic del posterior "Nuestra parte de noche", amb una relació molt directa entre Facundo i Juan: tots dos són irresistibles per a la resta d'humans -tant del sexe masculí com femení- i tenen una aura de misteri molt sexual en cadascuna de les seues històries. En canvi, Narval el vaig trobar semblant al Gaspar més jove, quan comença a experimentar amb els seus poders però no aconsegueix entendre'ls del tot. Narval creu que pot tindre algun tipus de connexió amb altres mons, però tampoc és capaç de comprendre el motiu ni com aprofitar-se d'aquests, sent més un malson en vida.
Per concloure, en tractar-se d'una història on els dos personatges principals acaparen tant el focus, sembla que amb un poc més d'expansió la novel·la hauria sigut més equilibrada, i a més, com mai entenem què li passa realment a Narval, els lectors ens quedem amb ganes d'una explicació o una "mitologia" dins el llibre per aclarir-nos, com finalment Enríquez sí que farà en "Nuestra parte de noche".
“Let Love In” - Nick Cave & The Bad Seeds
Quin és el vostre àlbum preferit de Nick Cave amb els Bad Seeds? Ho dic perquè jo seria incapaç d'elegir sols un. La carrera de l'australià i la seua quadrilla ha tingut tantes variables i metamorfosis sense quasi baixons que possiblement és una de les trajectòries més estables i notables de final de segle XX-principis del XXI.
Tan sols als 90 van facturar una quantitat de clàssics que dona vertigen sols pensar-ho, però per a mi el "Let Love In" és el cim d'eixa proposta on la part de crooner de Nick conviu de manera magistral amb el passat gòtic de la banda.
El magnetisme de Cave cantant és un dels misteris més grans de la música contemporània. De vegades sembla més un evangelista americà predicant front un espill on es reflecteixen els seus dimonis que una estrella de rock, o així l'imagine en escoltar peces com "Nobody's baby now". Però una vegada esclaten en soroll els companys que té a la rereguarda l'apocalipsi sonor és aclaparador.
És aquesta mescla entre la imaginària lírica de Nick i l'huracà mil·limètricament executat dels Bad Seeds el que fa que peces com "Jangling Jack" -on el Jòquer representa la violència i desesperació a la humanitat, amb una tenebrosa música de fira de fons- ens esgote en menys de 3 minuts per culpa de la seua intensitat.
Jack raises his glass says, "God bless this country and everything in it
The losers and the winners, the good guys and the sinners"
Passant a les apreciacions més personals, la meua preferida dins l'àlbum és "Lay Me Low", una de les menys escoltades, però que recull tot el que Cave va explorar a "The Good Son" i millorarà en posteriors treballs. La lletra parla de com la mort s'apropa -igual que la fi de l'àlbum, és la penúltima- i el narrador, mentre es troba gitat entre coixins, pensa en el que diran els éssers que l'estimen i els que no ho fan tant. La música que acompanya aquesta lletra és una espècie de lletania2 , clamant constantment al fons del sermó "Lay me low".
They'll bang a big old gong (Lay me low)
The motorcade will be ten miles long
The world will join together for a farewell song
When they put me down below
Per acabar amb el disc abans de comprar les temàtiques és necessari mencionar el binomi "Do You Love Me?" que obri i tanca l'àlbum. La primera, amb un Hammond omnipresent, ens mostra l'estètica que seguirà tot l'àlbum: inquietud, bruma, fum i tensió sexual. Un crescendo d'intencions que culmina quan Nick ens pregunta -amb els Bad Seeds repetint el dubte- si l'estimem com ell ens estima a nosaltres.
En canvi, a l'última cançó de l'àlbum l'ambient es torna molt més dens, com si en vegada d'una pregunta es tractara d'una súplica. Sembla que després de tot el que s'ha viscut dins aquest viatge, i havent afirmat que l'estimàvem només començar el disc, l'australià es preguntara si continuem fent-ho. I Nick sap que és difícil fer-ho, per tant, ens diu: "if you do, I'm thankful".
Dimonis
La relació d’aquesta setmana la trobarem als constants dubtes que porta l’amor romàntic i els dimonis de cadascun dels personatges, tant de la novel·la com de l’àlbum. “Molt senzillo”.
Avise que a partir d'ací hi poden haver espòilers de la novel·la, així si la teniu pensada llegir, estireu el fre de mà per si de cas.
(Do you love me?) Do you love me?
Like I love you
Narval està obsessionat amb la resposta que Facundo li donarà a la pregunta que Nick Cave ens fa el principi de l'àlbum. I no sols el protagonista del llibre, ja que tots els amants i clients d'aquest li fan la mateixa pregunta constantment. Narval viu amb por que tots els sentiments cap a Facundo no siguen de cap manera corresposts -malgrat que és de les poques persones amb qui folla sense pagar-li res- i que un dia, quan vega com els seus malsons vulguen fer-se amb ell, no puga refugiar-se a l'apartament del Dionís argentí.
Un altre personatge que no hem mencionat abans, però que també està obsessionat amb aquesta pregunta, és Armendáriz, el client de Facundo que més bé paga al "puto", ja que li proporciona apartament i diners cada vegada que són necessaris. Aquest home -prou més major que els protagonistes- viu amb tal nivell d'obsessió que la indiferència de l'altre en sembla que acabarà amb ell.
There's a devil crawling along your floor
Les visions de Narval també podrien ser perfectament personatges de l'àlbum de Nick Cave & The Bad Seeds: Tenim un home amb forats en vegada d'ulls -podeu imaginar quina part del cos de Narval entra per ací-, altre home que té tot el cos ple d'aranyes o la vella "Ella", qui sembla manar sobre la resta. Però al disc tampoc anem curts de personatges diabòlics: A "Loverman" tenim un dimoni esperant-nos a l'altra banda de la porta, o un altre trepitjant per terra, i a la famosíssima "Red Right Hand", trobem un personatge amb aquesta mà dreta roja que ens promet tot el que desitgem, com si es tractara d'un dimoni prop d'un encreuament de camins.
Aquest últim, com tot dimoni a les històries mitològiques, s'aprofita de nosaltres generant el caos que tant desitja -a la cançó dins l'aclaparador pont instrumental, on tot col·lapsa- igual que els espectres de Narval acaben aconseguint tot el que poden d'ell.
L is for LOVE, baby
O is for ONLY you that I do
V is for loving VIRTUALLY all that you are
E is for loving almost EVERYTHING you do
R is for RAPE me and
M is for MURDER me and
A is for ANSWERING all of my prayers
N is for KNOWING your loverman's going to be the answer to all of yours
També a "Loverman" trobem altre dels temes en comú: la violència dins una relació amorosa. Narval i Facundo es passen quasi tota la novel·la discutint quan estan junts, ja siga pel que senten l'un per l'altre, per Carolina, per com aconseguit la droga que volen prendre... Sent el primer dels dos qui té unes respostes molt més agressives amb els comportaments de l'altre.
A la cançó, en canvi, trobem una espècie de stalker que s'obsessiona amb una dona. Tant és el grau de malícia d'aquest que tracta de vendre's dins la narrativa de la cançó com una víctima del seu amor i que, per tant, ha d'obtenir de l'altra persona això que tant desitja per continuar viu -ja imaginareu tractant-se de Cave com acaba-. Als 2 casos ho veiem com un cara o creu a la moneda de l'amor que sols genera que destrucció: al llibre amb el constant conflicte amb els personatges i a la cançó amb un contrast estètic en forma de tempesta sonora a les diferents parts.
Come crawl up here, baby
And I'll show you how it works
If you wanna be my friend
And you wanna repent
And you want it all to end
And you wanna know when
Well do it now, don't care how
Take your final bow
Make a stand, take my hand
And blow it all to hell
ATENCIÓ ESPÒILER MÀXIM: Per concloure amb la comparativa tornarem al tema de la setmana passada: el suïcidi. Abans ja hem parlat de "Lay me Low", que és una espècie d'acomiadament abans de la mort i les conseqüències d'aquesta, però hi ha un vers on sembla que anima a alguna persona propera -amic, amant?- a fer el camí fins a la mort junts i acompanyats de la mà, sabent quan i sense preocupar-se en el com. Per part del llibre, al final d'aquest, Narval proporciona heroïna a Facundo - qui mai l'ha tastat abans i és molt reticent a fer-ho- però ho demana com demostració "romàntica". La dosi que acostuma a prendre el drogoaddicte és prou més elevada que el recomanable, per tant, acaba matant al segon i caient en una espiral psicòtica on travessa fins al món dels espectres on l'espera una figura que li recorda a Facundo.
En fi, crec que ja he donat prou la tabarra per hui, però abans d'acomiadar-me voldria deixar el vídeo del funeral de Shane que mencionava al principi del tot. Crec que ningú hauria de deixar de veure'l. Com sempre, gràcies per llegir, i sentiu-vos lliures de comentar o compartir qualsevol impressió.
Realment l'ús d'algunes dominants secundàries a l'harmonia li donen un regust de marxa mora fúnebre, o això em sembla a mi : )