Vermut #6 - Reformetes

Una casa a la xarca

Des de fa un parell de mesos el meu feed d’Instagram s’ha omplit de reels protagonitzats per influencers que s’han comprat una casa per a reformar-la. És clar que molts, per monetitzar la seua vida i privacitat, han decidit obrir-se un compte per descriure la seua experiència tirant tabics, però a les últimes setmanes he notat que la quantitat de conters verificats narrant el seu dia a dia davant una reforma s’ha incrementat considerablement.

En els diferents reels he anat trobant elements comuns que em criden l’atenció, com la romantització del procés, falta de coneixement i abús indecent de la intel·ligència artificial; portant-me a pensar en quines són les causes de tot aquest fenomen i cap on anem. Abans de res volia aclarir que açò no és cap mena de manifest per defensar a ultrança la meua professió, però imaginareu que no és tan senzill llevar-se la disfressa.

Demolicions

És inevitable relacionar l’auge de les reformes de baix cost amb l’increment del preu de l’habitatge, perquè, ja sabeu, la roda gira perquè és redona. Parelles de influencers veuen adquirir una propietat en mal estat com una oportunitat no sols d’invertir, sinó de viralitzar-se a través d’un problema que afecta a tota una generació. Molts dels comptes que he anat trobant són de gent amb una bona quantitat de seguidors i que, imagine, comptaran amb uns ingressos més alts que la mitjana de menors de 40 anys. El problema és tan vertebral que fins i tot ells han optat per reformar en lloc de buscar obra nova o segona mà habitable.

Amb un primer supòsit assumit, comencen un altre tipus de preguntes: S’encarreguen ells del disseny? Amb quines eines i coneixement pensen solucionar els problemes que puguen anar apareixent? No és fins i tot perillós idealitzar un procés complex i simplificar una feina complicada?

La majoria d’aquestes reformes no es limiten a alicatar un bany o a col·locar un sòl laminat sobre el paviment existent, sinó que impliquen la renovació d’instal·lacions o la modificació d’elements com escales i finestres. Com que soc confiat per naturalesa, imagine que compten amb un tècnic a prop per guiar-los en el procés, però aquest mai apareix —ni tan sols es menciona— en els vídeos. Al final, tot és Juan Palomo.

Autoficció

És habitual trobar-se amb qui afirma que “sobre gustos no hi ha res escrit” per a esborrar d’una plomada tota la història de l’estètica; però, més enllà de tics ornamentals, moltes de les decisions que es veuen en aquests vídeos són prou qüestionables. Una mala entesa del concepte espai obert, barrejar xurres amb merines o pensar que el criteri propi pot evitar el desastre és divertit de veure des de fora, però també resulta perillós per a l’usuari mitjà. Només cal clicar el hashtag #reforma a Instagram per començar a observar com molta gent ha començat a seguir el mateix procés que els nostres estimats verificats, impulsats pels seus vídeos.

Tot això fa forat en l’educació estètica de qualsevol seguidor, sobretot quan s’adorna amb efectes d’intel·ligència artificial que passen per damunt de qualsevol criteri constructiu o funcional. És la problemàtica del render portada a l’extrem: com que no sé com arribar al resultat final, m’invente el camí. Al cap i a la fi, per a què serveix la professionalització si em puc estalviar uns diners?

Al mateix temps, aquestes reformes narrades en primera persona construeixen un relat fictici, ja que si aconsegueixes “salvar” una casa antiga amb quatre duros i imaginació, demostres enterprenuria i capacitat de sacrifici, termes premiats en la cultura turbocapitalista de les xarxes. Però el missatge porta verí, traslladant a l’esfera individual la responsabilitat de resoldre problemes que estructurals —precarietat, accés a l’habitatge, manca de parc assequible— i converteix la reforma en una prova de mèrit personal en lloc de posar el focus en les desigualtats materials que condicionen qui pot permetre’s realment jugar a reformar-se la vida.

Ruines

Més enllà del que he anat comentat, hi ha altre efecte social subtil, i és que aquests continguts van redefinint què és una casa normal per a tota una generació que entra a Instagram abans que al portal immobiliari. Cada reel afegeix una capa més a un imaginari compartit on la llar ideal sempre és objecte de millora, sempre està a mig fer. Això alimenta una mena d’enveja domèstica permanent, on ja no compares només el teu menjador amb el del teu veí, sinó amb un flux infinit de sales d’estar que marquen un ideal per damunt de la realitat.

No seré jo qui s’opose al DIY; simplement volia posar el focus en un fenomen que em sembla que va de ridícul a perillós. El que veiem a través de les xarxes pot modelar la nostra percepció de la realitat, especialment d’uns processos que solen anar acompanyats de tràmits, llicències i problemes que no aparéixer en cap vídeo. Ja no parle de projectes tècnics —que, una vegada més, la meua bona fe em fa pensar que no necessiten—, sinó també de burocràcia, accidents o irresponsabilitats. Una reforma no sol consistir a enderrocar un parell de baranes o aplicar microciment. En una entrevista Aldo Van Eyck va comentar una anècdota amb el meu arquitecte preferit, Jose Antonio Coderch:

“En una ocasió va organitzar una exposició de les seues cases prop de la mar, i vaig prendre part en el debat dient: ‘ara has d’admetre que aquestes cases són per a rics, és a dir, que al final has de fer un judici social, sobre si construeixes per als rics o per als pobres’. I ell va respondre: ‘podrien ser una inspiració per a les cases humils en el futur. Les cases dels rics són importants, perquè es converteixen en model per a tots’.”

Des que ho vaig llegir, he pensat que darrere de les paraules del català hi ha molta més veritat de la que ens agradaria admetre. Perquè hui en dia la visibilitat ja no la posseeix només qui té més diners, sinó també aquells que fan d’espill per a la joventut.

Fotograma de la pel·lícula “Mon Oncle”

Gràcies a buscar vídeos per il·lustrar el text tindré l’algoritme d’Instagram per a l’arrossegament durant una bona temporada