#49 - Fantasmagories
"La maledicció de Hill House" & "On Fire"
Hi ha una contradicció ben estúpida que repetisc cada estiu, i és que com més puja la temperatura més m’abelleix fugir de la calor amb històries que ocorren en mig de tempestes o de l’hivern, com si el desig d’escalfreds el trasladara a les meues lectures. Supose que és com un aire condicionat low-cost, i si el cos no pot refrescar-se que ho faça almenys la imaginació. I no hi ha res que done més fred que una casa encantada en mig del no-res.
Un corredor més llarg del que recordàvem o un eco que es manté més del que toca en dissipar-se fan que la calor de fora deixe de tindre importància. El fred de veritat no arriba amb un crit, sinó amb la certesa que alguna cosa —o algú— ens acompanya des d’una distància que no sabríem mesurar.
La maledicció de Hill House - Shirley Jackson
Una de les meues obsessions és tractar d’aplegar a l’origen de les coses que m’agraden. Des que comencí a llegir llibres, veure cinema o escoltar música pel meu compte he sentit la necessitat de buscar l’esclafit inicial del que més m’apassiona: si amb tretze anys em tornaven boig Green Day, furgava per a descobrir els Pistols, darrere d’ells venien els New York Dolls i aplegava a l’os amb els Stooges o el proto-punk dels Sonics o Los Saicos.
Amb açò volia contar-vos com el nom de Shirley Jackson sempre ha estat present dins la pila de pendents fins fa un parell d’anys. Al mateix temps que només escoltava pop-punk també devorava llibres de Stephen King, i, a algunes de les entrevistes que trobava en els meus primers escabussons a internet, mencionava a Jackson com una autora seminal dins el terror, fins al punt d’obrir Salem’s Lot amb una cita del llibre del qual parlaré hui.
La maledicció de Hill House s’inicia amb el professor Montague enviant cartes per convidar diverses persones a passar uns dies en una mansió suposadament encantada. Totes elles han experimentat algun tipus de fenomen paranormal, així que Montague, dedicat a l’estudi del més enllà, considera que Hill House pot oferir el marc adequat per posar a prova les seues hipòtesis.
Hill House la va embolcallar en un tres i no res; va quedar coberta d’ombres, i el so de les seves passes damunt la fusta de la veranda era un ultratge al silenci absolut, com si fes molt i molt de temps que ningú trepitjava la fusta de Hill House.
Només accepten participar en l’experiment dues persones: Eleanor i Theodora. La primera va patir un incident estrany a la seua infantesa relacionat amb una pluja de pedres -hola Carrie-, mentre que la segona sembla tindre una habilitat especial per a l’endevinació. A la parella de dones se li afegeix Luke Sanderson, el jove hereu de la casa, qui participa gràcies a la intersecció de sa tia, l’actual propietària.
Una vegada sortegem la introducció, la narració pren el punt de vista d’Eleanor, qui fuig de casa de la seua germana i el seu cunyat amb el cotxe d’aquests, ja que es troba en un moment de transició degut a la mort de sa mare, qui estava al seu càrrec.
Ací és on comença realment la novel·la, ja que Eleanor és el fil conductor que utilitza la casa per comunicar-se amb la resta de l’expedició, i nosaltres, com a lectors omniscients, veiem la relació i pensaments de la protagonista respecte als altres. Eleanor es tracta d’un focus d’atenció constant per als seus acompanyants, un crit etern, però silenciós des que xafa el llindar de la casa. Vol ser la millor amiga de Theo, que Luke l’estime o que el professor la respecte.
Sonava, va pensar l’Eleanor, com un soroll buit, un toc buit, com si alguna cosa estigués picant les portes amb una tetera de ferro, o una barra de ferro, o un guant de ferro. Picava amb regularitat durant un minut, de sobte més suaument i llavors hi tornava amb un repic ràpid; semblava que anés de porta a porta metòdicament des del final del passadís.
Quan pensem en novel·la gòtica i cases encantades ens venen al capdavant cruixits en l’àtic, ombres de reüll o reflexos enganyosos, però ací Hill House juga amb els seus hostes a través de l’arquitectura. És una casa confusa i conflictiva, feta tant a consciència que resulta artificial en la seua construcció. De la mateixa manera que la mansió Winchester1 és un laberint per als esperits, Hill House s’aprofita del seu formalisme radical per a espantar els nostres personatges.
Aquest factor afavoreix la sinergia entre la casa i Eleanor, que és el canal per a canalitzar el seu encanteri. Mai veiem cap fantasma, només la transformació de la protagonista a través dels seus pensaments i relació amb els altres. Eixe canvi, eixos senyals, són el resultat del malefici de la casa sobre els seus hostes. Com diria Nolan: Els pobles de la mar som nosaltres.
Jackson explora les pors de totes aquelles persones que han patit un canvi i no han sigut capaços de suportar-lo, de superar l’inici de la vida adulta i viure a través d’ensomnis i les conseqüències d’aquestes. Perquè Hill House sap aprofitar-se d’eixa por per a alimentar-se i triar a la seua pròxima víctima, i això és el més esgarrifós de tot.
On Fire - Galaxie 500
Si vos soc completament sincer, mai he acabat d’entendre el segon treball de Galaxie 500. És un disc que em supera, em confon i deixa atordit, com si realment no pertanguera del tot a aquest món.
Les cançons són senzilles, tampoc té grans escarafalls de producció i si ens proposàrem descriure-ho només amb paraules podria quedar fins i tot ridícul, però funciona mitjançant uns engranatges que no soc capaç de comprendre, com quan decideixes que eres prou intel·ligent per a arreglar un rellotge i en esbudellar-lo les rodes dentades es riuen de tu.
És impossible parlar del grup bostonià sense esmentar la Velvet Underground, eixe fantasma que recorre el pop més pur des dels anys seixanta. On fire sembla un tractat sobre com composar la cançó perfecta mirant constantment el disc homònim de la Velvet, l’alquímia fins a trobar la pedra filosofal llegint una vegada i una altra els mateixos textos fins a poder recitar-los de memòria.
Now, I'm crawlin' on the floor
Makin' noises like a dog
Makin' noises you can't hear
Si ens adscrivim senzillament al tècnic, el tema inicial és un bon compendi de què trobarem durant tot el treball. Una cançó sobre un viatge amb cotxe que estàs fart de repetir, construïda amb una guitarra neta a través d’un amplificador sense gain i un baix que voleteja al seu al voltant agregant melodies quasi contrapuntístiques, creixent a poc a poc fins a un clímax moderat. Un crit murmurat. “Blue thunder” és un tema perfecte en la seua neciesa i naturalitat, al qual qualsevol afegit restaria potència i claredat. El menys és més miesià portat a una cançó.
La veu de Dean Wareham no busca mai la potència, és fràgil i tímida, per això funciona tan bé damunt d’aquestes cançons que semblen avançar a càmera lenta pel mig de la boira. Temes com “Snowstorm“ o “Strange“ es mouen amb una parsimònia que en un altre grup semblaria mandra, però ací és essencial. No hi ha pressa quan el que es busca no és arribar a cap lloc, sinó quedar-se flotant en un espai que reconeguem com nostre.
Well I listen to the weather
And he's changed his tone of voice
And he can see it on the radar
Only seven hours away
Well there's gonna be a snowstorm
When the TV's goin' out
And they got nothin' else to think of
And they're letting me go home
Fa només uns dies P. Roberto J. parlava2 d’On Fire fent referència al fet que cada volta que l’escoltava el trobava diferent de com el recordava. Però no només és això, sinó que cada vegada que revisitem els mateixos acords descobrim un nou element imprescindible, un fuzz amagat que aglutina la cançó o una línia de baix sorprenent. On fire ens acaricia sense voler alçar la veu, deixant que el fred es note fins i tot en els moments en què, en teoria, hauria d’haver-hi calidesa. Com un esperit travessant-nos en ple mes de juliol.
Fantasmagories
Hill House i On Fire comparteixen una mateixa resposta emocional, ja que dues parlen de gent que busca un lloc on quedar-se i que quan el troba, ja no sap com respondre a eixe abraç Eleanor arriba a Hill House sense llar, i la casa li ofereix pertinença amb l’intenció de no deixar-la eixir mai més. Galaxie 500 canten des la mateixa distància, la de qui espera un retorn observant una boira que no travessa cap figura.
La solitud dels personatges no es relaciona amb l’absència, sinó amb una presència quasi física, on això que hauria de ser refugi es converteix en una trampa de la qual no poder eixir.
Cap organisme viu pot conservar el seny gaire temps en condicions de plena realitat; fins i tot les aloses i les cigales, segons diuen, també somien. Hill House, insana, es retallava solitària contra els turons, servant obscuritat dins seu; feia vuitanta anys que hi era i podia aguantar-ne vuitanta més. A l’interior, els murs seguien drets, els maons perfectament arrenglerats, els terres eren sòlids i les portes estaven prudentment tancades; el silenci s’estenia incansable contra la fusta i la pedra de Hill House, i el que fos que s’hi passejava, s’hi passejava sol.
A banda, podem parlar del ritme, ja que ni la novel·la de Jackson ni els acords de Galaxie 500 tenen pressa, sinó que construeixen la seua força a partir d’una reflexió lenta, amb detalls xicotets que es sumen fins que ja estàs completament atrapat dins l’atmosfera on volen que et trobes.
A la novel·la no hi ha aparicions ni figures translúcides travessant parets, sinó que n’hi ha prou amb un so a l’altre costat del passadís, una temperatura que baixa sense motiu, o la sospita que la casa coneix els noms i els secrets de qui dorm dins les seues habitacions.
El fantasma de Hill House no és una presència externa que vinga a molestar els vius, és més bé una espècie d’eco que la mateixa casa reté i reprodueix, com si les parets hagueren memoritzat cada soledat que hi ha passat pels seus murs i la retornara amplificada a qui siga prou vulnerable per a rebre-la. El que espanta és no saber si el fantasma existeix o és Elenor l’origen de totes les anormalitats de la casa.
I walked upstream
And I sat in the mud
Life starts again
Watching trees decompose
En canvi, l’àlbum construeix uns fantasmes diferents. La reverberació constant de les guitarres funciona com un eco que mai acaba de dissipar-se del tot, un so que ja no hi és però que encara ressona i insisteix a quedar-se un instant més del que li correspondria. La veu de Wareham, sempre amagada, sembla parlar des d’una distància que no és només espacial sinó també temporal. El que escoltem prové d’un moment que ja ha passat i que només torna a nosaltres desdibuixat, com un fantasma sense males intencions.
Eleanor i els personatges de On Fire comparteixen la condició de ser figures que ronden un espai sense saber ben bé si encara hi tenen dret d’estar, si algú els reclamarà mai o si estan condemnats a repetir el mateix gest una vegada i una altra, com les portes que es tanquen soles a Hill House o com la cua d’una guitarra que no aconsegueix apagar-se.
Potser per això les dues obres deixen un regust semblant, el d’una presència que segueix quieta, esperant pacientment que tornem.
I ho farem.
Muy interesante 😃. Lo incluimos en el diario 📰 de Substack en español?