#47 - Sacrificis
"El cielo en la selva" & "White Chalk"
L’ésser humà viu en un perpetu estat d’insatisfacció. Quan tenim eixe sol que hem desitjat durant tot l’hivern, enyorem els dies grisos i plujosos, i molts ens obstinem a escoltar àlbums pausats i melancòlics en lloc d’aprofitar la vitalitat primaveral. Si a això li sumem una lectura tan densa com trista, sembla que estem forçant la maquinària masoquista, fugint de tot el que podríem gaudir per a no voler eixir d’un fang gris.
Per casualitat vaig haver de llegir “El cielo en la selva” durant el començament de l’estació, al mateix temps que descobria l’àlbum més pausat i diferent de PJ Harvey. Es a dir, el pessimisme no m’ha soltat fins a ben passat abril.
Totes dues obres recorren un camí similar, que no idèntic, explorant diferents senderes però creuant els mateixos ponts. Explorant els sacrificis a realitzar des de diverses perspectives, i traçant fils bastant menys evidents del que podem arribar a pensar en un primer moment.
El cielo en la Selva - Elaine Vilar Madruga
Pels habitants d’un món organitzat a través de grans urbs i àrees metropolitanes quilomètriques, hi ha poques coses més terrorífiques que la naturalesa no controlada que embolica la nostra bambolla interconnectada. Per molt que ens obstinem a sentir-nos salvatges en passar un cap de setmana rural a la muntanya, dins de cabanyes de fusta a les quals no els falta ni calefacció ni wifi, la natura és, en la seua essència, una mare traïdorenca. És tan fàcil que t’emplene de regals com que t’enganye només comences a confiar.
No és fútil que moltes de les millors històries de terror ocórreguen allunyades de la civilització, on el primigeni i irracional són el pa de cada dia. Aquest és l’escenari de la interessantíssima novel·la d’Elaine Vilar Madruga, una selva situada en algun lloc del Carib on l’ordre humà no té cap poder.
“Casi tan grandes como la selva, pero siempre más pequeños que las lágrimas de una hija.”
La història es vertebra en les perspectives dels personatges dins d’una hisenda aïllada en la selva. Pot ser que de primeres imaginem un lloc càlid, peresós i tranquil, però en realitat ens situem en una hisenda en mig de la jungla, on aquesta cria i engreixa el que seran les seues preses. La naturalesa és una espècie de Déu perpètuament famolenc, que s’alimenta dels fills i filles que Santa va parint. Aquesta, al costat de la seua mare -La vella- i Lázaro, s’encarreguen de sacrificar a un xiquet cada vegada que el cel que habiten es tinta de color roig.
No entenen el perquè del ritual ni el mecanisme que hi ha darrere d’aquest rellotge, però són conscients que les facilitats que la selva els posa al seu abast són l’incentiu perquè mai cessen les ofrenes, un intercanvi infinit de carn per carn. Encara que no tot serà tan senzill.
Santa ja no pot quedar embarassada, per tant, el Déu de la selva necessitarà una altra font d’aliment. És ací on arriba Regina, una prostituta drogoaddicta que fuig de la ciutat després d’haver assassinat al seu “xulo”. Entén que endinsar-se en la jungla és el més segur per a escapar de les conseqüències del seu crim, però no es pot imaginar que el xiquet que porta en el seu ventre és el que fa salivar a la Selva, que veu en ella un reemplaçament de Santa.
“Los niños se narraban sus propios terrores para que, cuando llegara el momento de estar perdidos de verdad en la selva, saber que no habían sido los únicos.”
D’altra banda, els xiquets, l’aliment engabiat, es comporten com una massa que espera el seu fatal destí sense tot just fer preguntes, encara que amb calfreds recorrent-los l’esquena cada vegada que noten un canvi de color en la nit. Entre ells hi ha una xicoteta rebel, Ifigenia, que amb un ull tort i molta vérbola intenta fugir del seu destí.
Santa no pot mirar a Ifigenia sense sentir fàstic, esgotada pel seu comportament i actitud, de la mateixa manera que sent gelosia per Regina, qui s’està portant tota l’atenció de Lázaro, el que considerava el seu home. Aquest home, que va arribar de xiquet a la hisenda des del més profund de la selva, ha sigut el més pròxim que Santa ha tingut a un verdader amor, i sent l’amenaça que encarna el jove cos de Regina.
“Los narcos y los militares tenían demasiados cuerpos de los que deshacerse y por eso la selva era un ataúd de brazos abiertos.”
Sembla senzill, però hi ha molt de mestratge en la xarxa de relacions, gelosia i pors que tix l’escriptora cubana en aquesta novel·la. Malgrat que en trams pot resultar una miqueta repetitiva en concepte, és interessant observar el punt de vista de cadascun dels protagonistes, fent que inconscientment tries un bàndol en el qual posicionar-te abans d’un clímax inevitable.
Darrere de cadascuna de les decisions narratives hi ha una xicoteta intrahistòria amb milers d’interpretacions i detalls que passen desapercebuts en una lectura superficial, però que ajuden a encaixar eixe trencaclosques que la selva ens ha preparat. Encara que resoldre’l no significa eixir il·lés del laberint.
White Chalk - PJ Harvey
És molt fàcil dir hui en dia que PJ Harvey és una artista polifacètica, innovadora o d’avantguarda dins el pop, però allà per 2007 tot era molt diferent. Polly Jean era coneguda per la combinació entre guitarres brutes i obscuritat càlida, però White Chalk va ser un cop de taula amb un eco que perdura.
Per què limitar-se a 6 cordes quan en pots tindre 88 al teu abast? Això mateix li va vindre al cap a l’artista quan es va asseure a la banqueta del piano per aprendre a tocar-lo. Però una vegada feta l’aposta, Harvey va doblar-la, decidint compondre noves cançons amb un instrument que encara està descobrint.
As soon as I'm left alone
The devil wanders into my soul
Si a més li afegim la influència de Tolstoi i una estètica que beu (i quasi s’ofega) del gòtic victorià, tot ens pot semblar una paròdia, una exageració en cerca d’excentricitat que tira cap enrere. Però vaja, dis-li que no a una cançó tan redona com “The Devil”,
d’un minimalisme quasi ridícul, una cançó de bressol macabra que s’acaba per convertir en una marxa militar que embruixa i hipnotitza.
El calfred que ens recorre l’esquena continua a “Dear Darkness” i “Grow Grow Grow”, però el sinistre ja pren completament el control amb “When Under Ether”, on les petjades del que ocultem a l’àtic són una percussió irregular, quasi el bàtec dels nostres fantasmes.
The woman beside me
Is holding my hand
I point at the ceiling
She smiles so kind
Something's inside me
Unborn and unblessed
Disappears in the ether
Alguns crítics van comentar que les cançons semblaven esbossos més que temes finalitzats, sense adonar-se que la senzillesa és el que fa tan especial l’àlbum. La limitació imposada del piano com a mitja d’expressió i l’espacialitat de les veus que ens porta a una gran sala buida són elements que juguen a favor del treball, que cohesionen cadascuna de les peces.
Portar la màxima d’”Ornament i delicte” al límit dona com a resultat peces tan especials com l’homònima, amb una percussió que consisteix quasi exclusivament en un metrònom, incansable i eficaç. Un àlbum on perdre’s entre murmuris, calfreds i fantasmagoria, amb esperits portant el timó d’un vaixell a la deriva, on només queda cantar pels dies que queden abans de perdre’s enmig de l’oceà.
Sacrificis
La selva i el piano gòtic converteixen la feminitat en altar de sacrificis, on els cossos són moneda d’intercanvi per aplacar déus famolencs. Una devora infants amb cel roig com a senyal; l’altra, dialoga amb els fantasmes que troba al seu voltant.
La gelosia corporal domina la novel·la quan Santa, esgotada i estèril, repugna Ifigenia -la filla rebel- i enveja el ventre de Regina, que arriba drogoaddicta però encinta, teixint una xarxa de pors i desitjos on la selva ha triat la seua nova proveïdora. Harvey incideix en aquesta intimitat amb “When Under Ether”, on un batec irregular que paral·lela el fàstic matern de Santa.
Els xiquets de la novel·la, una massa que funciona en conjunt resignada en gàbies, pressenten el fatal cel roig sense gran rebel·lia. Excepte Ifigenia, lluita per escapar del seu destí ja escrit a la pell, on la selva l’ha marcada com carn. El seu nom evoca la princesa grega filla d’Agamèmnon, qui estava destinada a ser sacrificada -per a ser finalment salvada per Àrtemis- a l’altar per apaivagar déus i permetre favors cap a Troia, una referència que l’escriptora cubana utilitza per a emfatitzar el seu paper com a víctima en un pacte entre els déus i la humanitat.
Les ganes de sobreviure de la xiqueta bòrnia pot entrellaçar-se amb el missatge de "Grow Grow Grow", on la llavor és xafada per qui la planta perquè no cresca com cal -la relació de Santa amb la seua filla-, però no impedeix que de desenvolupe i florisca, que es descobrisca tant com individualitat i com a dona.
Esto es lo que se siente ser dios y selva, piensa Ifigenia, poder escoger quién vive y quién muere por mí.”
Aquest altar compartit de feminitat devorada no ofereix salvació: ni el cel roig perdona la rebel·lia d’Ifigenia, ni Harvey s’allibera del passat fantasmagòric. Tot desemboca en una xarxa fúnebre on gelosies i pors només alimenten la fam perpètua, deixant cossos com a carn marcada per un déu que escull qui viu i qui mor sense pietat, ja que no, al cap i a la fi, no hi ha ningú que escape al laberint verd.