#42 - Innocència

"Cara de Pan" & "Soidemersol"

La primera setmana després del canvi a l’horari d’hivern és una de les més llargues i pesades de l’any. Veure com a les set de la vesprada ja és nit tancada i com les hores s’amunteguen en un interval que sembla no servir per a res resulta desolador.

S’acaben els passejos vespertins, els plans en terrasses i la sensació d’allargar el dia fins on es pot. En no res començaran a col·locar les llums de Nadal i ens perdrem en la voràgine de compres, interiors de tendes i sopars a casa. Preparant-me per a aquestes setmanes, he decidit parlar de dues obres introspectives i tardorenques, ideals per a aquest moment de l’any.

Fotograma de la pel·lícula “Elephant Man”

Durant aquesta estació és quan molts de nosaltres sentim la necessitat de tancar-nos en nosaltres mateixos i revisitar l’estiu que acabem de deixar: idealitzant el viscut, rememorant anècdotes i fins i tot analitzant les relacions que hem teixit en el període estival.

És d’eixos nutrients trobats en la nostàlgia i de la intimitat compartida del passat el que trobarem als artefactes de hui, així que tingueu els mocadors a mà.

---

Cara de Pan - Sara Mesa

Portada a l’edició d’Anagrama

Sempre que m’he trobat amb una novel·la de Sara Mesa ha estat per casualitat, sense buscar-la. No vaig mai a la prestatgeria de la M. És com si els seus llibres m’esperaren, silenciosos, aguardant el moment just per caure’m a les mans. Potser per això em sorprén cadascun d’ells: arriben nets d’expectatives.

“Cara de Pan” és una novel·la breu, que l’autora defensa com l’expansió d’un conte anterior, i tal vegada per això conserva una contenció pròpia del relat curt. No hi ha preàmbuls: el primer paràgraf ja posa l’escenari i els personatges, “Casi” i “El viejo”, com si el lector haguera d’haver arribat abans, com si fora una escena a la que ens incorporem tard.

“Ese hombre no parecía ser ningún problema, no tiene nada que ver con los que se encontró otras veces, los hombres peligrosos.”

Mesa parla de la seua estructura com si fora teatre, i té raó: quasi tot passa en un únic espai, amb una tensió que s’alimenta del diàleg. “Casi”, una xiqueta de quasi catorze anys, i “El Viejo”, amb mig segle al damunt, es troben al parc, entre arbustos, lluny de la mirada dels altres. Ella tem que ell li pregunte massa coses, com l’edat o què fa allí de matí, però ell només vol saber què llig. D’ací naix una conversa que aparentment no busca res, però que va alçant un refugi d’una complicitat fràgil i confusa.

“Entonces tu padre era un monstruo. ¿Un monstruo? No, ¿por qué? ¡No más monstruo que los que lo atormentaban en la clínica! Su padre los quería. A ellos dos, a su madre y a él, los quería.”

A poc a poc la relació comença a ser més pròxima, parlant cadascun d’ells dels seus gustos, les seues preocupacions i les seues pors. Com a lectors, anem descobrint fragments de la vida de tots dos a través de les converses que ocorren entre els arbustos. Comprenem que “Casi” fuig del bullying que pateix en l’institut, mentre que “El viejo” ha tingut un passat térbol i confús, encara que en tot moment percebem que la connexió entre els personatges és -voluntàriament- naïf i innocent.

El mèrit de “Cara de Pan” és que no accelera. Mesa escriu sense pressa, deixant que la sospita cresca dins el lector. Sap conduir-nos pel camí que porta de la tendresa a la violència menys física sense trencar el fil, revelant xicotets secrets de “El Viejo” i ajudant a “Casi” a encaixar un puzle que té por de completar.

“Era más fácil creer que había pasado todo antes que admitir que, posiblemente, no había pasado nada.”

No obstant això, i malgrat la innocència que sembla dominar l’atmosfera, sempre tenim una xicoteta sensació que alguna cosa no està bé, que no és correcte ni normal, i per això el tercer acte resulta tan amarg com real. Passem del conte de fades on els adults no estaven convidats que aquests trenquen la porta -o els arbustos- i envaïsquen eixa intimitat que el duo protagonista havia construït.

S’acaba la història, però queda l’amargor. Potser això és el que ens queda rondant una vegada acabem la novel·la, la sensació que els personatges, com nosaltres, busquen un lloc on no sentir-se jutjats. I que eixe espai, i fins i tot les persones amb les quals el compartim, acaba sempre desapareixent.

---

Soidemersol - La Buena Vida

És molt difícil començar a escriure sobre un disc on la cançó inicial és de les millors mai escrites en castellà. Sembla que una vegada acabes de comentar el que ocorre en els primers minuts del llarg la resta està de més i és pur farciment. Però en Soidemersol existeixen moltes més arestes a les quals agarrar-nos i quedar-nos a viure durant un ratet.

Un disc al qual aferrar-se de primeres, on totes les cançons tenen una immediatesa que ens porta a voler donar-li al repeat, buscar les lletres i intentar reimaginar una història per a cadascuna d’elles. La Buena Vida construeix els fonaments del treball sobre una sensibilitat pop de to més barroc, però fent servir la intimitat i la contenció com a conglomerants.

“Del calor de sus palabras, pude ver nuestro destino
Puede ser un futuro de verdad, una vida nada más
Lo mejor o no”

“Buenas cosas mal dispuestas” és una benvinguda tardorenca que encaixa a la perfecció amb aquests primers dies de fred a València, on és sorprenentment senzill sentir-nos més al nord del que estem. La compenetració i la familiaritat del duo vocal format per Mikel i Irantzu fa que ens trobem fora de perill i, malgrat la desolació que transmet la cançó, com a casa. Mai una cançó sobre la soledat i el pas del temps ens havia abrigat tant.

Tot el treball transita sota un plugim constant, com si el sol no s’atrevira a eixir i trencar la màgia capcota del primer tram del disc. Fins i tot quan sembla que alguna cosa pot canviar –”Matinée”–, la banda torna a trepitjar el fre. Es percep una llum darrere dels núvols, però tenim por de fer-nos il·lusions. Perquè durant les ruptures també existeix eixe pensament de “i si tot va a millor?” que la cinquena cançó ens murmura.

“Quiero que al menos comprendas
Por qué me cuesta decirlo
Porque te llevo tan dentro que hasta me olvido yo mismo de ti”

El primer raig que ens travessa arriba amb “Desde hoy en adelante”, on l’orquestra, fins llavors centrada en notes llargues i letàrgiques, pren finalment les regnes de la cançó. Sembla una versió pròxima d’aquella tristesa lluminosa que podríem trobar en Belle & Sebastian o en els seus compatriotes Family. Potser tot el que comporta aquesta cançó no és més que un reflex o un oasi enmig del desert, i els donostiarres, després del moment d’eufòria, no tarden a tornar-se a posar l’abric i mirar amb temor els núvols que de nou tornen a envair el cel.

És impossible escoltar aquest àlbum sense notar com la veu d’Irantzu enverina i maleeix les cançons. Explicar aquesta sensació resulta difícil, però el rumor de la cantant encaixa a la perfecció amb la instrumentació, dotant tot el conjunt d’un encant únic.

Moltes vegades fem conjectures sobre el que trobarem en un disc només observant-ne la portada. El to dels colors pot avançar-nos un estat emocional al qual convé preparar-se, o una imatge pot donar peu a intuïcions sobre els temes que abordarà l’àlbum; però pocs discos tenen una portada tan encertada com aquesta. El marró tardorenc que ompli una natura morta cubista de Javier Aramburu ens porta directament a l’interior que veiem quan tanquem els ulls mentre sona el disc. I, sincerament, crec que em quedaré un ratet més.

---

Inocència

La relació que “Casi” i “El Viejo” van bastint al llarg del llibre té fonaments en la innocència mútua i en una abstracció compartida davant la realitat. Tots dos semblen incapaços d’enfrontar-se al món, i es refugien, potser sense voler-ho, en aquell espai apartat on per casualitat es troben.

Més enllà de qualsevol component sexual, allò que es genera entre ells és suport i complicitat: el parc es converteix en un confessionari sense presses, un lloc on poden parlar sense que la mirada dels altres els jutge. Però la xiqueta sap —i creix a cada trobada— que la seua fugida de l’institut no serà eterna i el refugi té caducitat.

Viendo que no hay nadie con quien compartir toda la semana
Viendo que los años pasan junto a mi y no me queda nada

La fi d’una relació especial i la manera de suportar-ne l’absència —com traure el cap després del colp, encara que amb vergonya— és un dels fils que uneix la novel·la amb “Soidemersol”. En ambdós recorreguts, la tristesa té alguna cosa de pudor: costa d’assumir, fins i tot d’explicar. Les decisions dels protagonistes són raonables però contràries al seu pensament i voluntat.

El record no és mai net. Si en “Pacífico” la barca i l’oceà serveixen per a edulcorar el passat amb una nostàlgia lluminosa, a “A mitad del camino” es mostra una veu molt més dura i amarga defensant que, per a estar tranquil, millor no estimar.

“Poco a poco me va desvelando sus secretos; me los cuenta en voz baja, al oído; yo tiemblo mientras lo escucho; su voz es ronca y pausada, como la de los malos en las películas de miedo, pero él no es malo, yo no creo que él sea malo aunque posiblemente haya hecho cosas malas.”

Tant Mesa com La Buena Vida transiten la vulnerabilitat que molts de nosaltres hem sentit. Les històries que s’hi conten són rituals d’intimitat: una relació enigmàtica i pertorbadora, impregnada de la mateixa tristesa amable del disc que permet, encara que siga pel que duren les seues dotze cançons, sentir-se menys sol.

Però no tot són ombres. “Casi” aprén moltíssim a través de “El Viejo”, i aquest sent un afecte i comprensió cap a ell que mai s’havia arribat a imaginar. De la mateixa manera, “Verano” mostra l’enamorament a través de la festa del poble, les converses inacabables i promeses d’eternitat; una col·lecció d’actes puríssims abans que la relació puga arribar a un camí sense eixida.

“Te contaré mi vida
te cantaré mi amor
apuraré de un sorbo mis días
y viviré de amor”

Finalment, és capital l’acceptació de la separació i la necessitat de deixar anar, per molt que coste reconéixer-ho. El vincle que es genera entre dos éssers vulnerables pot esdevenir un refugi imprescindible, però també és inevitable el moment de marxar; no ja per voluntat pròpia, sinó perquè les circumstàncies ens obliguen. No tot allò que volem mantenir ens pot acompanyar més enllà del límit imposat per la realitat, o el que és pitjor, per la societat.

“El viejo” observa, analitza i estima els seus pardals, però no té cap intenció d’empresonar-los, sinó que entén que la seua bellesa està en la llibertat. La resignació de qui no pot portar l’altre amb ell, però que aprecia la sinceritat del comiat recorre tant les últimes pàgines del llibre de Mesa com els versos finals del disc. La necessitat d’acceptar la separació com un últim acte d’estima.