#32 - Demolicions
"Pájaros a punto de volar" & "Sweetheart"
Durant les vacances de Nadal -per l’estrena de la nova adaptació de Nosferatu- vaig veure junta a
les dues adaptacions prèvies de Dràcula amb el mateix nom que la nova pel·lícula de Roberg Eggers. A mitjan visionament de l’original vaig confessar-li que hi ha una escena que em feia molta por de xiquet: El moment en què Nosferatu entra a l’habitació de Thomas per atacar-lo abans de partir cap a Alemanya.Durant la meua infantesa era molt fan dels videoclips de Queen, que els meus pares tenien en un VHS doble i sempre demanava veure. M’agradava especialment la cançó Under Pressure, on en el pont, abans del crescendo final hi ha un moment que al videoclip -dirigit per David Mallet- es mostren imatges d'aquesta escena de Nosferatu.
Però no només veiem escenes de terror al vídeo, sinó que també ens trobem una col·lecció d’imatges d’edificacions sent demolides amb dinamita. Estructures desplomant-se de manera bella i organitzada, forjats afonant-se sense fer cosquerelles als edificis del costat. Hi ha certa bellesa en veure una destrucció tan controlada i calculada, més pensada a ressorgir que en perir.
Hui parlarem de fer tremolar els ciments del que hi havia abans.
Pájaros a punto de volar - Patricia Highsmith
Escric sobre “Pájaros a punto de volar” després d’haver-me submergit en tres de les novel·les sobre Tom Ripley de Highsmith, per tant ja han passat un parell de mesos des de la lectura i m’he endinsat més en l’obra de l’autora, però crec que va ser una bona porta d’entrada dins l'univers de la fantàstica escriptora nord-americana.
Potser en un primer moment com a lector no em vaig acabar d’adornar, però damunt de tots els relats d’aquesta col·lecció sobrevola un mateix sentiment que fagocita a cadascú dels protagonistes: la solitud. Ens costa trobar a cap d’ells que no porte dins seu un pesar melancòlic amb el qual passegen pel món, però aquest malestar no és l'idèntic en els diferents contes.
“Charlotte agarró nerviosamente una hoja de hierba y los afilados bordes le recorrieron los dedos. Al mirarse el pulgar, vio dos finas líneas rojas surcándole la piel”
Ja al primer relat, on un home anomenat Aaron arriba a un xicotet poble del midwest americà per entaular una estranya relació d’amistat amb una xiqueta, ens adonem que el principal nexe d’unió entre els dos protagonistes és que tots dos es troben sols dins el món que transiten més que viuen. No sabem d’on ve l’home que ha recalat dins la pintoresca ciutat de Clement, però sí que entenem que el que busca és fugir del seu passat, i fer-ho sol és la millor, o fins i tot l’única, forma de fer-ho.
Tant a “Las Ventanas Mágicas” com a “La Puerta siempre abierta” ens presentem dins les rutines de dues persones que esperen la vinguda d’una segona a la seua vida. Si al primer és un solitari home que aguarda a la barra del bar nit darrere nit, a la següent és una dona que viu pel seu compte a Nova York qui conta les hores per l’arribada de la seua germana a la gran ciutat. Esperar algú que acompanye les seues vides davant de l’impossibilitat de fer-ho per ells mateixos.
-¿Sabe? Es extraño, pero tengo mucho de que hablarle…, de vientos alisios y mares lapislázuli, tal vez de las mezquitas de la antigua Persia, y de la forma en que usted ha entrado esta noche aquí.
No a tots els relats la solitud és tan evident, a “En la plaza” ens trobem la història d’un don Joan que tracta d’aprofitar-se dels seus atributs malgrat totes les recomanacions que li van donant els secundaris de la seua vida, quasi semblant una tragicomèdia grega portada al Mèxic d’inicis del segle XX. O a “Un gran castillo de naipes”, on es deixen detalls d’alguns dels temes que posteriorment Highsmith treballaria a “La máscara de Ripley”.
Com sempre repetisc quan parle de col·leccions de relats, és impossible no pensar que uns estan per damunt d’altres, i en el cas de les primeres narracions de Patricia Highsmith anaven millorant respecte d'avançament en el temps, és a dir, en l’ordre de lectura.
No em va semblar que em trobava davant de l’escriptora que m'empresonaria poques setmanes després amb la vida de Tom Ripley, però ja deixa clara una subtil habilitat en la descripció -en poques línies- dels personatges que acaba semblant una mena de firma personal.
Sweetheart - Cassie Ramone
En un principi va ser difícil apropar-se al nou treball de Cassie Ramone per diversos motius: El principal va ser que sols el va penjar a un vídeo de youtube on estava tot l’àlbum del tiró com si es tractara d’una pel·lícula experimental. Després d’això va posar a la venda per a descarregar l’àlbum en .mp3 d’una qualitat qüestionable. Però una vegada em vaig animar a sentar-me i escoltar-ho, allà per l’estiu, vaig caure dins el seu encanteri.
Cassie ha passat per molt durant el temps que ha transcorregut entre l’últim treball de Vivian Grils (Memory a 2019) i la publicació de Sweetheart: Es va mudar de L.A. a Nova York, va deixar de beure, començà com a treballadora d’Amazon a torn nocturn, es va prometre i fins i tot va passar 24 hores a una cel·la. Tot açò ho indica a la descripció del vídeo que comentava abans, així que imagineu com han sigut aquests cinc anys per a la nord-americana.
Love in all these shapes so wrong
So wrong inside
Now all these dreams have come
They hide their eyes
Amb totes aquestes turbulències i sabent que el que havia tret abans amb el seu nom no acabava de parlar-me a mi de manera directa, pensava que la tornada després de tants anys d’inactivitat, l'evolució i gir tan brusc dels sons de l’underground i el “mal envelliment” d’alguns dels seus companys generacionals podia ser prou decebedor.
Però què voleu que vos diga? Només començar sona “I’m going home” i trobe tot el que m’agrada al pop. Una veu entre desganada i fantasmal ens diu que se’n va a casa i no tornarà a eixir d’allí, un poc com deia Francisco Nixón en “Todo lo malo que nos pasa es siempre por salir de casa”.
Need everyone to understand
I need no one to take my hand
As I’m sitting on the railroad tracks
Cuz all the places that I’ve been
And the faces that I’ve seen
Have vanished and they can’t come back
I’m going home and never leaving again
I’m going home cuz I am my only friend
No hi ha dubte que tot el treball s’engloba dins un pop psicodèlic de guitarres, però són aquestes les que sonen més properes a un jangle (o campanamuertisme) que a un ambient lisèrgic. El que ve a ser un C86 passat per opiacis, com ocorre a “He’s Still on my mind”.
La sonoritat que Cassie va treballar amb Vivian Girls també es deixa entreveure a la dolça “Together”, on el caos de les guitarres i el mal rotllo dels versos acaba aplegant a bon port dins una tornada DELICIOSA. Perquè a més la cançó parla d’això, estar perdut, afonat o abatut i trobar a algú que encén de nou flama dins nostre, i la nord-americana no podia haver-ho plasmat millor.
You caught me in the worst of days
And shot an arrow through my heart
Now even though you’re far away
We’ll never be apart
Cuz now I know we’ll be together
Forever and ever
Moltes de les virtuts del disc es troben condensades també a “Sweetheart”, la cançó que dona títol a l’àlbum i que serveix de resum per a tot el que he dit. És fàcil perdre's dins de totes les capes que abracen el tema, que ens porten a la deriva sense importar-nos on acabarem.
Ens trobem davant d’un treball somniador alhora que trist, esperançador dins la melancolia, però per davant de tot, d’un romanticisme exuberant. Una eixida endavant de les que sempre cal valorar.
Demolicions
El fil que travessa els ulls de totes les agulles -tant de l’àlbum com dels comptes- podria ser una ruptura del passat, un pas endavant sense mirar enrere, o com ocorria al videoclip d’Under Pressure, una demolició controlada.
Però de vegades els enderrocaments no són del tot innocents, com ocorre dins “La inmaculada concepción”, un tenebrós relat on l’oníric i el real es mesclen dins un intent d’assassinat. Perquè una dona soltera embarassada als Estats Units de principi de segle sol pot ser causa d’un pecat o, com molts dels veïns del poble, per portar al fill del dimoni. Això és el que porta un dels habitants a tractar d’acabar amb ella abans que done a llum a una criatura malèfica que els aterreix en somnis.
“Él agarró el martillo, pero su energía surgía de la vergüenza y se desperdiciaba con el temblor de sus dedos. Ahora él estaba lejos de golpearla, tan lejos que ya ni siquiera se preguntaba por qué había tardado tanto. La voz de ella como el viento, vacía y caprichosa, se elevaba y caía, repitiendo las palabras, encantándole. Sara…, la creación del mundo…, los tiempos de Sara…”
Una mena d’encanteri impedeix a l’assassí realitzar l’acció que estava disposat a fer, com si mitjançant les seues paraules la víctima l’entabanara per a oblidar el seu propòsit. L’impossibilitat de realitzar un objectiu em porta directament a la lluita de Cassie per apartar l’alcohol en la seua vida que podem trobar descrita a “Running Dry”.
Ací compara la seua addicció amb una relació romàntica, que per a no “assecar-se”, ha d’estar impregnada de líquid, ha de regar-se. Ella realment tracta de fugir de la beguda, és l’objectiu que tracta de complir, però l’encanteri que li provoca la seua addicció (és a dir, les respostes químiques del seu cervell), impedeixen que puga finalitzar la seua rehabilitació.
“Come inside babe
I know you don’t hate it
But my mouth is running dry
The flowers died but I think we can make it
Is our love now running dry?”
Cal no oblidar que, com Cassie indica a la descripció del vídeo de Youtube, les cançons tracten d’un procés de reconstrucció personal, i moltes de les cançons són pensaments i sentiments precisos de moments concrets, amb dades, causes i conseqüències.
Per això també és interessant la part gràfica del treball, ja que conta que va comprar càmeres d’un sol ús per filmar i fotografiar el viatge que anava a realitzar i tot el procés compositiu i de gravació de “Sweetheart”, el que fa de l’àlbum una obra molt completa i transversal.
I spent much of that winter driving back and forth between New York and Richmond in my 2006 Toyota Corolla. I brought a bunch of disposable cameras with me, and then I started filming my travels and later, my everyday life. Then I got the idea to make a full-length music video for the album. I wanted it to feel like disposable cameras do—weird captured memories that tell a disjointed story. Some of the photos didn't come out very well—sometimes there’s a finger on the lens, or the flash didn’t go off. And yet, the collection of photos remains a gift box, a singular treasure.
És relativament senzill establir altre paral·lelisme entre aquesta col·lecció de fotos de la que parla Ramone amb el que significa el llibre de Patricia Highsmith, ja que en ser relats tant curts com encapsulats dins un moment molt particular de la societat nord-americana és possible tractar cada compte com una instantània.
Una xiqueta a punt de ser raptada per un home amb males intencions, dues companyes d’habitació convivint dins un purgatori, les ambicions d’un mexica davant la riquesa nord-americana o una caricatura del romanticisme masculí són algunes de les escenes que Highsmith retracta amb la seua ploma, com si foren diferents dies d’un viatge que hi havia de prendre per entendre on vivia.
“Cuando imaginaba que podía morir, pensaba en dejar el coche, su único legado, y lo veía abollado y destruido bajo el control de Nicky. Luego volvía a darse cuenta de que aún no había muerto, de que el coche la estaba esperando, de que algún día podía subirse en él y dirigirse al norte. Pero la mayor parte del tiempo no le apetecía hacer nada ni ir a ninguna parte. No tenía energía ni siquiera para sostener un espejo en la mano y peinarse. Y, por encima de todo, no soportaba la idea de verse la cara.”
La demolició que Cassie Ramone va rehalitzar amb el que estava sent la seua vida en ixe moment podría haver sigut reflexada per Highsmith com una de les solucions a les malalties del segle XXI a nord-america si l’escriptora encara estigués viva, i per això mateix aquestes dues obres poden dialogar d’una manera tan directa com brumosa i pesimista. Però l’hivern està per això, no?
I got a rehab boyfriend ,His name is Cameron
A methhead who just got out of prison
I read his tarot cards, And when we play chess
I think of you, Us at the Taco Bell
Drive-Thru…
We rode into the night, The stars were shining bright
Out in old LA, And we would never
Have a fight or, Run out of , things to say
My ride or dieYeah we could
Always be this way…