#26 - Pecoretes
Panza de Burro & Vol. 1
Hey! Com ha anat l'estiu, bé? Feia un temps que volia tornar a escriure alguna coseta, així he cregut que la benvinguda a la tardor era un bon moment per la primera entrada de la nova temporada.
L'inici d'aquesta entrada té a veure amb el "ferragosto", la festivitat italiana que se celebra el dia 15 -sorpresa- d'agost. L'origen de la festa és romà, remuntant-se al dia en honor a l'emperador August (Feriae Augusti), i -òbviament- adoptat posteriorment pel catolicisme com dia de "la Mare de Déu d'Agost".
És sense dubte una frontera per donar la benvinguda al final de l'estiu, amb tot el que això pot comportar: penedir-se per no haver fet tot el que volies, veure de cara els primers dies d'un setembre que ens espanta o gaudir d'una imposada melancolia baix un sol que ens soterra.
Tant la novel·la d'Andrea Abreu com el disc de Dario Brunori semblen fets per llegir/escoltar a les darreres setmanes d'estiu, quan ja sabem que serà de les últimes coses que podrem fer tranquils, sense la pressa i l'ansietat pel mig.
Panza de Burro - Andrea Abreu
Després d'un temps tractant inútilment d'aconseguir el llibre a les biblioteques que tinc més prop, vaig acabar decidint que seria més senzill escoltar l'audiollibre, però sempre amb la condició que estigués narrat per algú de Canàries, ja que tot el món m'havia dit que sense entrar al complet dins el llenguatge podia perdre'm l'essència de la narració.
La novel·la d'Abreu, és un retrat de la vida quotidiana en un poble rural de les Illes Canàries a través dels ulls d'una xiqueta la qual no coneguem el nom real, sols com l’anomena la seua millor amiga: Shit. La història es desenvolupa durant un estiu calorós en què la protagonista i Isora -la millor amiga-, exploren l'amistat, la sexualitat i la identitat en un ambient marcat per la pobresa i la monotonia. Un “coming of age” de manual.
“Yo quiero ser como ella, tan echadita palante, tan sin miedo.”
El títol "Panza de burro" és el nom pel qual es coneix al cel gris que cobreix l'illa certs dies, símbol de l'atmosfera opressiva on es troben vivint els diferents personatges. A més, el llenguatge de la novel·la és cru i directe, ple d'expressions col·loquials i dialectals pròpies de les illes Canàries. Aquest estil és un dels encerts de la novel·la, mostrant al lector la realitat social de les protagonistes i el seu entorn.
La relació entre la protagonista i Isora és el nucli narratiu -i emocional- de la novel·la. A través de la seua amistat, la narradora explora l'admiració i l'atracció que sent cap a Isora, qui pareix més avançada amb el seu despertar sexual i en el coneixement del món adult. La dinàmica de poder entre les dues evoluciona, passant d'una admiració quasi obsessiva -no es pot plantejar una vida sense Isora- fins a assumir que té certa dependència i gelosia cap aquesta.
“Ella pensaba que la vida solo era una vez y que había que probar un fisquito siempre que se pudiese.”
També voldria comentar de passada la masculinitat vista a través dels ulls de la protagonista, veient als xics del seu voltant com uns salvatges sense escrúpols que juguen a fer animalades. Això li provoca un gran conflicte intern en el moment que Isora vol estar amb ells en vegada de jugar amb les nines, situació que ens mostra la diferent maduresa de la parella protagonista.
Una novel·la que reflecteix molts dels pensaments preadolescents i com som capaços de veure als nostres amics com l'única cosa important a la vida, tot envoltant per una imaginària (gent nascuda a mitjan noranta) que -a mi- em parla generacionalment.
Vol. 1- Brunori Sas
És innegable la facilitat que tenen els italians per romantitzar coses que a la resta d'europeus -o millor dit, mediterranis- ens poden semblar mundanes. Ja siga una casa en mig d'una aldea on l’estat de la pintura deixa veure el morter de l'enfoscat, una imatge religiosa dins una cova perduda o un solar abandonat on creixen 4 plantes de manera aleatòria.
El primer treball de Dario Brunori pren aquesta premissa per a parlar del final de la infància i els primers enamoraments d'una manera nostàlgica a la vegada que màgica. Brunori sap que ja no està en eixe moment de la seua vida, però li produeix cert plaer pensar en com va ser o com, dins les seues fantasies, podria haver sigut.
La devi smettere di darmi calci
Non sono un Super Santos
Ma tu non cogli l'ironia
Di questa mia strana poesia
Perquè el debut de Brunori Sas -el nom artístic del cantant calabrés- va ser publicat quan ell ja tenia trenta-dos anys, una edat tarda per publicar un primer disc dins el món de la música. Malgrat açò, l'àlbum no és per a res d'una intensitat mal entesa o serietat dins la maduresa, sinó un fresquíssim compendi de tòpics italians i -com he dit abans- nostàlgia pels carrets de les càmeres d'un sol ús que omplien la nostra infància.
L'inici amb "Il Pugile" ja ens fa pensar que ens trobem davant un treball de cantautor, on el protagonista es defineix com algú altament sensible i antagonista de l'analític a qui va dedicada la cançó. Després d'aquesta xicoteta presentació, trobem "Italian Dandy" on la sonoritat ja s'assembla al que escoltarem al llarg de tot el disc: guitarres acústiques, trompetetes i cors femenins.
Perché la mia non è una vita especiale
E molto spesso me la devo inventare
Perché la mia è una vita normale
Ed è per questo che la voglio cantare
Tant a "Nana" com a "Paolo" ens presenta personatges amb el característic to "masculinitzat" italià, sent la segona una caricatura molt encertada del que un home desitja a una societat tan casposa com la del país mediterrani.
Però és el single "Guardia '82" la cançó que millor demostra totes les bondats de l'àlbum: la mirada condolida, el desig d'enamorar-se, les caricatures de la societat italiana i els arreglaments de pop festiu al mateix temps que trist. Un "Bingo” de tòpics, però fàcilment elegida per a triar una cançó per definitòria del disc.
Il 31 d'agosto
C'è una storia che nasce
E un'estate che muore
La part final es mostra més calmada, amb un "L'impedatore" que sols explota quan està morint, o "Di Cosí", on el costumisme més "manelià" funciona com a motor líric de la cançó. Per acabar, trobem eixe xicotet postre que és "Stella d'Argento", una versió que ens torna a portar al so de la primera cançó per tancar el cercle amb un regust dolç.
Pecoretes
La pèrduda de la innocència als últims moments de la infància és el lloc comú entre ambdues peces que tractarem hui. Segurament a la novel·la és part de la columna vertebral narrativa, i el fet de veure-ho narrat en primera persona ens fa recordar molts moments similars de la nostra vida.
En contrast, en el treball de Dario Brunori, és només un dels temes dels quals tracten les cançons, possiblement més enfocades en el sentiment de nostàlgia que en una anàlisi sobre la pre-adolescència i els seus efectes. Malgrat això, trobem una "punxada" molt forta relacionada amb aquesta edat quan veiem la portada, amb un xiquet -òbviament és Brunori"- obrint la boca mentre fa el pallasso davant de la càmera.
“Yo me preguntaba cómo ella sabía tantas cosas que yo no sabía y entonces me ponía triste porque pensaba que yo no tenía tristeza propia, que mi tristeza era la de ella pero dentro de mi cuerpo, una tristeza como de imitación, dos tristezas duplicadas, la marca falsa de un tristeza, esa era yo, porque yo no tenía razones por las que estar triste pero me las inventaba”
L'obsessió de "Shit" -recordeu que no coneguem el nom- és la seua amiga Isora, sent incapaç de tenir cap pensament o idea sense que ella es mostre present. La veu com una mescla entre figura celestial i germana major. Fins i tot els sentiments de Isora tramiten cap a "Shit" com si fos part del seu cos.
En contrast l'obsessió del Dario més (pre) adolescent és ni més ni menys que l'amor romàntic que ha idealitzat a través de les cançons, les pel·lícules i la literatura. A “Italian Dandy” ens deixa -sempre en primera persona- un parell de perles sobre el creixement d’un xic a Itàlia.
“Mia madre sfogliava Novella 2000
Ed io ai suoi piedi leggevo Prevert
Avevo dieci anni, ma pensavo già alle donne
E chiuso nel mio bagno amavo Edwige Fenech
A scuola i ragazzi giocavano a calcio
Ed io sul muretto citavo Verlaine
Avevo sedici anni e pensavo solo al sesso
Poi vidi le sue labbra e me ne innamorai”
Brunori Sas està "generant" un amor platònic per tots els personatges que apareixen als textos que llig mentre creix, però, a mesura que avança la cançó, la paraula i el concepte de l'amor es fan molt més terrenals i passionals.
Hi ha moments en què "Shit" comenta els jocs masturbatoris que compartia amb Isora, i pensem que, més que fascinació i amistat extrema, el que sent la xiqueta és un amor a ultrança per la seua amiga. Mai ens queda clar si és romàntic o està més relacionat amb un despertar sexual i corporal.
“Yo quería comerme a Isora y cagarla pa que fuera mía guardar la mierda en una caja pa que fuera mía pintar las paredes de mi cuarto con la mierda pa verla en todas partes y convertirme en ella yo quería ser isora dentro de Isora Isora Isora Isora”
És senzill que això ens porte a la segona part de l’estrofa de “Italian Dandy”, quan el protagonista de la cançó ja ha passat a pensar en l’altre tipus d’amor, semblant al que comença a sentir “Shit”.
La quotidianitat dels últims moments de la infància també està present en ambdues obres, començant per la cançó "Nana" de Brunori Sas, on ja relata passatges d'aquest moment vital:
“Le giornate passate a giocare
In un mondo inventato
Le ginocchia sbucciate
Il pallone bucato da un vicino incazzato”
Al llibre d'Andrea Abreu trobem moltes referències als tipus de jocs que els xiquets nascuts als noranta solien fer al seu temps lliure, als tipus de gelats que consumien gràcies als anuncis de televisió, les "Bratz" amb les quines tant "Shit" com Isora comencen a jugar, però poc després les abandonen. Tot un "lore" que ara pot semblar ridícul i anecdòtic, però que en plena infància és el més important del dia a dia i l'única cosa que et pot fer perdre la son.
“Y ya las ranitas del estanque en el que ya nadie nadaba empezaban a cantar y parecía como una canción antigua, una canción que venía de siglos atrás, de cuando Isora y yo todavía no éramos amigas pero estábamos predestinadas a serlo, porque si algo yo sabía era que Isora y yo estábamos hechas como estaban hechas las cosas que nacen para vivir y morir juntas.”