#25 - Blindats
"Una novelita lumpen" & "waste yrself"
Hey! No he tardat tant com esperàveu, eh?
Com aquesta entrada és la que fa vint-i-cinc, he pensat que és un nombre prou redó per a descansar una estona, així que he volgut aprofitar també una novel·leta que he llegit en dues estonetes com flama creativa abans de tancar per vacances.
El segon llibre de Roberto Bolaño des de principi d'any es creuarà amb un EP de Teen Suicide, un dels meus grups referència durant els durs anys de postadolescència.
Una novelita lumpen - Roberto Bolaño
L'últim llibre del xilé en vida, publicat uns mesos abans de la seua prematura mort (altra vegada?, sembla un tema recurrent a la newsletter), es tracta d'un treball per encàrrec. A l'editorial Mondadori volien fer una col·lecció anomenada "Año Cero", amb relats dels escriptors hispanoamericans més punters del moment, i situant-se cadascun a una ciutat diferent.
Bolaño tria Roma com escenari de la seua narració, però al contrari del que pensem, la ciutat no té una importància fonamental a la trama, sols serveix de decorat pel qual va transcorrent sense quasi apreciar-se com un fantasma. També és important destacar que és una Roma extremadament nocturna, i si es filtra algun raig de llum és per portar-nos a una atmosfera grisa i desesperançadora.
“Me parece ver en la pantalla a la joven delincuente que una vez fui, pero la visión no dura mucho, sólo el tiempo que tarda el aparato en encenderse.”
Però ens centrarem un poc en la trama: La protagonista del llibre, Bianca, acaba de quedar-se òrfena al costat del seu germà. Al principi tracten de persistir en la xicoteta pensió que els dona l'estat, estudiant en l'institut i gastant el menys possible, però al cap de poc s'adonen que no poden continuar així i comencen a treballar.
Bianca tria una perruqueria per a començar la seua vida laboral, mentre que el seu germà aconsegueix uns pocs diners en un gimnàs. Poc temps després d'això, ell porta a casa seua a un bolonyés i un libi, que ha conegut a la feina i considera els seus amics. Poc després ella manté les seues primeres relacions sexuals amb ells d'una manera prou onírica i submisa, com una mena de placebo per a tractar d'omplir el buit que sent dins.
“Por aquellos días, debido a su trabajo en el gimnasio, mi hermano adquirió una costumbre curiosa. -¿Quieres ver mis progresos?- decía. Entonces se sacaba la camisa y me enseñaba los músculos…que tímidamente iban emergiendo de su cuerpo como tumores…Una vez me dijo que soñaba con ser Mister Roma y luego Mister Italia o el Amo del Universo. Yo me reí en su cara.”
Una nit, quan Bianca torna de treballar, el seu germà i els nous inquilins de la casa li proposen un pla per aconseguir diners: furtar a la casa d'un antic culturista i actor anomenat Maciste. El nom triat per Bolaño no és aleatori, sinó que és el protagonista de nombroses pel·lícules, tractant-se d'una mena d'Hèrcules del segle XX. Com bé s'enuncia a molts llocs, a les primeres cintes Maciste representava l'ideari feixista de poder i nacionalisme italià.
A la novel·la aquest home està ja en els últims moments de la seua vida, cec i sense a penes forces. Però mentre que Bianca busca a l'inici la caixa forta dins la laberíntica i obscura casa de Maciste, a poc a poc es va enamorant de la seua víctima-captor, ja que al mateix temps que tracta de furtar està satisfaent les necessitats sexe-afectives de l'ancià -i les seues-.
“Y entonces, mientras estaba en sus brazos y me llevaba en volandas por la oscuridad, o mientras estaba bajo él o a su lado, en la cama o en el gimnasio, untada con cremas corporales hasta el último rincón de mi cuerpo, daba gracias por no haber encontrado la caja fuerte, por no encontrarla todavía.”
Podríem dir que es tracta més d'un xicotet entreteniment per part de l'escriptor xilé que d'una novel·la a l'ús, però no per això deixa de ser un magnífic exemple de la capacitat narrativa de Bolaño i la seua facilitat per generar atmosferes i sensacions ajuntant un grapat de paraules.
waste yrself - Teen Suicide
School sucks
Why, oh why is there work?
I don't get it
Mmm... look at me, look at my face
Does it look like I care about school?
No...
És una afirmació completament objectiva que qualsevol persona torturada emocionalment nascuda en la segona dècada dels 90's-principis dels 2000 ha tingut la seua fase d'escoltar la banda de Sam Ray al final de l'adolescència. Si no pregunteu.
Durant 2012 la banda va crear 3 peces que serien essencials per fonamentar tota l'escena que va sorgir al nord-est dels Estats Units amb grups com Coma Cinema/Elvis Depressedly, Julia Brown-on també estava Ray-, Infinity Crush, Foxes in Fiction...
Com a xicotet disclaimer, possiblement el treball que comentaré no és el meu preferit -tinc el lloc reservat per a “i will be my own hell because there is a devil inside my body”- però és el que més s’adapta al llibre de Bolaño.
“And I can't remember my dreams
Oh, oh
When I was young never had any fun”
L'EP comença amb un parell de cançons que mostren la cara més slacker de Teen Suicide: guitarres distorsionades, veus desganades i caos sonor. Les peces semblen gravades de manera casolana i sense massa preocupació per la producció, però aconsegueixen transmetre una angoixa teenager amb la qual és molt senzill sentir-nos identificats. Ens parlen directament a nosaltres perquè mantenen una estètica similar que ens fa pensar que podríem haver-hi gravat les nostres pròpies cançons de la mateixa manera.
I és que tant "lonely boy goes to rave" com "benzo" són punyades directes a l’estómac -tan musical com líricament- per qualsevol postadolescent solitari amb tendències depressives, parlant la primera del que volem arribar a ser i la segona sent una xicoteta mirada nostàlgica a una infància també trista.
Una vegada passem aquest inici entrem en la part més introspectiva, amb Sam Ray prenent tot el protagonisme i abandonant a la resta de la banda fins moments molt puntuals.
Mai entendré com "haunt me x3" és la cançó més reproduïda del grup, però és innegable que posseeix una màgia amb tota l'atmosfera lo-fi i boirosa que ens acaba enamorant. Com epíleg de la cançó, escoltem samples i guitarres netes amb regust emo, el que ens porta reminiscències de Ricky Eat Acid, com si aquesta cançó hagués transmutat de projecte.
Tant "everything is going to hell" com "falling in love" es sustenten gràcies a una guitarra acústica i la veu de Ray, gravada de manera casolana amb un mòbil o un micròfon barat i mesclat (segons el propi mentre de la banda) amb el GarageBand del seu portàtil. Només al final de la segona veiem com els membres que estaven amagats tornen a eixir per fer un final més caòtic del que imaginàvem a l'inici del tema.
“You said you hate yourself
So let me feed you strawberries
Off a plate I bought from a widow
Who was selling her husband's things
And we'll see if you still hate yourself”
En la recta final de l'EP es troba "salvia plath", una de les cançons d'amor més directes i tristes que recorde. És terrible la sensació de saber que la persona a qui estimes es troba malament amb ella mateixa, i ací Ray enumera una sèrie d'accions per tractar d'animar a l'altra persona, ja que no pot pensar en res més. El tema es basa en un riff amb piano que es va repetint en bucle, afegint una caixa de ritmes i alguna veu fantasmagòrica, a més de la veu, saturadíssima, sospirada i desconsolada.
La caixa de ritme es manté -més neta- a “doing all the things i used to do with people, part 2”, on Sam Ray presusmiblement parla de la seua adicció a l’heroina. Tot el caos de les dues primeres cançons del treball ha desaparegut completament i ara sols queden les restes del incendi.
Finalment apleguem a la meua preferida de tot l'EP, "we found two dead swans and filled their bodies with flowers", on la mort torna a ser la temàtica, però des d'altre punt de vista: la por. Mentre a la majoria de les cançons parlàvem del final com un desig, en l'últim tema de disc es tracta amb precaució i amb pànic, possiblement després de trobar els dos cignes dels quals parla al títol.
Un EP on veiem totes les virtuts de Sam Ray com a compositor, i que posaria el fermall a un any creativament excel·lent, una llàstima que mai tornés a repetir el nivell malgrat unes certes fogonades posteriors. I sí, em referisc al segon treball de Julia Brown.
Blindats
No hi ha dubte que hi ha certs temes que travessen com una fletxa les dues obres: l'obscuritat postadolescent i la incertesa quan mirem cap al futur dins eixes edats.
“Yo no los miraba. Yo miraba las aguas del río y las carátulas de mis películas y trataba de olvidar las pocas cosas que sabía”
"Una novelita lumpen" és impossible d'entendre dins un ambient diürn. Bianca es queda desperta fins altes hores de la matinada mirant els cotxes passar a través de la finestra de sa casa, mentre espera trobar cap mena de sentit a la seua vida després de la mort dels pares.
De la mateixa forma, la música de Teen Suicide és essencialment nocturna, amb nombroses referències a quedar-se despert a la nit component i gravant -l'inici de "everything is going to hell" directament és la veu de Sam Ray indicant l'hora de la gravació, les 4 de la matinada-, o “menjant sostre” per culpa de les drogues i la depressió.
“When I wake up at night, I'm floating above the sheets on my bed
I've got no use for time, I've got enough
Give me what I want and leave me alone”
La nit o la foscor passa a ser total quan Bianca arriba a casa de Maciste, ja que aquest, al ser cec, no necessita la llum per a res i viu quasi de manera vampírica. Guiant-se del seu oït, segueix a Bianca quan aquesta busca la caixa forta, perquè intueix les seues vertaderes intencions darrere de les visites d'ella, però no sap que a poc a poc està aconseguint captivar a una víctima dins la seua cova.
De nou amb "everything is going to hell", es tracta d'una lletra que podria haver cantat la protagonista del llibre de Bolaño a l’inici dels seus encontres amb Maciste, no trobant-li cap sentit a res del que fa i demanant "el que vol"/els diners per estar tranquil·la, per a després, igual que ocorre a l'EP, acabar "falling in love".
“Una noche de la que hoy me avergüenzo le dije que estaba enamorada de él y le pregunté qué sentía por mí.
No me contestó. Me hizo gritar en su gimnasio, pero no me contestó. Antes de irme, a las cinco de la mañana, herida en mi amor propio, le dije que probablemente lo nuestro se iba a acabar pronto.”
Perquè en ambdues peces l'amor no es veu com un element romàntic -parlarem després de "salvia plath"- sinó com una solució provisional per gestionar les necessitats corporals i afectives. Bianca no sap el que és enamorar-se abans d'establir l'estranya relació amb Maciste: Malgrat haver tingut una parella abans de la mort dels seus pares, no era més que un filtreig adolescent que la va abandonar.
A més, el sexe per a ella és descobert a través del bolonyés i el libanés, deixant-los entrar al llit i sense tindre gens clar qui cridaria a la porta de la seua habitació cada nit. Cap mena d'afecte i estima, sols necessitats.
De manera similar "haunt me x3" tracta d'una recerca d'eixe amor per a deixar a banda el sentiment miserable que té el protagonista de la cançó. Pensa o creu que l'enamorament solucionaria tots els seus problemes, perquè "l'encanteri" és una manera d'allunyar-se d'ells.
En canvi, a "salvia plath" veiem com aquest amor que finalment el protagonista ha trobat és quasi com una droga, impossible de separar-se malgrat sap que pot fer-li mal. En un primer moment pot semblar una cançó de dedicació i amor incondicional, però és senzill dins el context de Teen Suicide pensar en ella com una cançó sobre drogues en parella. Malgrat això té una de les cites més boniques-marranes del món:
Des de l'inici d'"Una novelita Lumpen" sabem que la història que ens relata Bianca ha ocorregut en el passat, ja que ella ens confessa que va ser una mena de delinqüent en la seua joventut abans de començar la narració. Per tant, intuïm que el final no serà "definitiu" per a ella, però sí que ho pot ser per a altres.
Açò em porta de manera prou tangencial a la visió de final dins l'EP de Teen Suicide. La idealització de la mort-somni etern durant la majoria de les cançons ens fan pensar que Sam Ray porta una vida autodestructiva per tractar de complir la major de "Live Fast Die Young ", parlant de talls al cos com a senyal d'amor o de desaparéixer per no trobar cap trellat al que fa dins el món.
En canvi, tota aquesta transcendència s'esfuma a mesura que Ray troba els dos cignes de l'última cançó i s'adona que la mort realment no és l'element summament romàntic que imagina sinó un final del qual no podrà escapar. És el tema més "Carpe Diem" de Teen Suicide? Potser. Però de la mateixa forma que Bianca s'adona de les conseqüències de la mort en patir la dels seus pares en un moment tan prematur.
“Declaraciones trascendentes no hubo ninguna, o ninguna que a mí, en ese momento, me lo pareciera, aunque con el tiempo he llegado a rememorar cada palabra de Maciste como una llave o como un puente oscuro que necesariamente hubiera tenido que llevarme a otro sitio, como si él fuera una máquina de predicciones hecha exclusivamente para mí, algo que sé que no es verdad, aunque a veces me gusta pensar que sí lo es, no muchas, porque ya no me engaño como antes, pero algunas pocas veces sí.”
Definitivament, dues obres que són per llegir-escoltar preferentment de manera nocturna i fins i tot noctàmbula, i en un moment en què siga'm capaços de separar la foscor artística de la que portem cadascun a les nostres vides.
Espere tornar després de les vacances carregat de llibres nous, i recordeu que qualsevol recomanació per comentar és benvinguda : )
Bon estiu.