#22 - Decadència
"Estuve aquí y me acordé de nosotros" & "The Decline"
Després de pegar-li vàries voltes crec que ha aplegat el moment de ressenyar per primera vegada un assaig a la newsletter, amb totes les complicacions que açò pot plantejar.
Es tracta d'un dels textos que està més en voga dins l'àmbit tote bag literari, així que m'he atrevit a enfrontar-lo amb un EP conformat únicament per una cançó: The Decline, de NOFX. Desitgeu-me sort.
Estuve aquí y me acordé de nosotros - Anna Pacheco
Després de veure com tothom expressava les seues opinions a les diferents xarxes socials vaig decidir fer-me amb el llibre i pegar-li un mos. Curtet i directe -com quasi tots els quaderns d'Anagrama- el text ens mostra el treball brut dins un hotel de luxe a Barcelona.
Escrit per una de les presentadores de "Ciberlocutorio", les expectatives i el rebombori generat al seu voltant em feien mirar amb suspicàcia l'assaig amb por de trobar-nos davant un nou cas de "tote bag-itis". I m'he quedat a mitges amb açò.
“¿Dónde está ese lago? ¿Y ese edificio? ¿Esa montaña es Montjuïc? Es difícil reconocer esos espacios, no parecen ningún lugar. Cierta sensación de imágenes de stock bajo el filtro «personas blancas pasándoselo bien».”
L’assaig se centra en diferents testimonis dels treballadors utilitzant diversos temes com punt de partida: Com es veuen dins l'empresa, el futur que aspiren tant dins com fora o les condicions del dia a dia.
Cada capítol inclou cites textuals d'aquestes entrevistes relacionades amb el que l'autora comentarà poc després, on es parla tant de la sèrie Paraíso de TVE, les diferents rutines que ha vist dins l'hotel o les lluites dels sindicalistes dins el complex.
“Tanto en Paraíso como en The White Lotus parece difícil escapar de la relación de dominio de clases y de un estado de cosas. O dicho de otro modo: sales de ambas series con más ganas de probar el taburete de la piscina, aunque sea solo durante un rato. Aunque solo sea por probar qué se siente.”
Malgrat ser un text amb bona intencionalitat i amb una consciència de classe molt marcada, es queda prou per damunt dins els temes que planteja. El turisme com a concepte es veu reduït als habitants i treballadors de l'hotel analitzat, sense xafar el que ocorre quan travessem la porta més enllà de xicotetes anècdotes.
Aquest complex és el reflex del tardocapitalisme dins un país on el turisme s'ha venut com la solució a tots els problemes, però les diferents preguntes que ens anem fent durant la lectura de l'assaig acaben sense resposta dins un oceà de referències culturals i redundància.
Per a res m'ha semblat un mal llibre, però pense que sols acaricia el pelatge d'un monstre a qui tots tenim ganes d'enfrontar-nos amb les espases ben afilades.
The Decline - NOFX
NOFX ha sigut un grup que m'ha acompanyat al llarg de molts anys. Descoberts durant l'adolescència -tindria tretze anys o així quan em vaig enganxar a "Leave me Alone"-, els he escoltat progressivament durant el meu creixement, sent encara una de les meues bandes preferides per eixir a córrer.
En vegada d'un àlbum hui comentaré un EP compost exclusivament per una cançó de 18 minuts en què conviuen molts temes i variacions. No és tan senzill com sembla.
Tota la cançó és una crítica a la ciutadania dels Estats Units i la seua política vista des de diferents punts de vista, però mantenint una mala llet i desesperança en cadascun dels temes tractats.
Començant amb una definició del que és l'estat nord-americà, prompte passem -al segon minut- a una història sobre un xic que assassina al seu propi germà amb una arma de foc durant un accident caçant, explicant la facilitat dels ianquis per obtenir aquest tipus d'armes.
“The story book's been read
And every line believed
Curriculum's been set
Logic is a threat
Reason searched and seized”
Després trobem una relació directa entre l'ús de les armes de foc i el cristianisme fanàtic nord-americà, com també poc endavant Fat Mike ens parla de la drogaddicció i el problema carceler dins els Estats Units sense donar-nos quasi treva entre un tema i altre. Són cançons lligades per un fil conductor que no és altre que la societat ianqui.
La melodia principal del tema no apareix fins el 6:30, quan un trombó a pistons ens mostra la progressió descendent que ens anirem trobant al llarg de la cançó.
“The going get tough, the tough get debt
Don't pay attention, pay the rent
Next of kins pay for your sins
A little faith should keep us safe”
He de fer una xicoteta parada al solo de baix del 9:42, on triplets de notes a moltíssima velocitat porten la veu que desemboca en la part més "hardcore" de la cançó, malgrat no perdre la seua èpica i finalitzant amb una nova aparició del "leitmotiv".
Les queixes cap a la indústria farmacèutica i els "painkillers", que és comparada amb la religió com "l'opi per a les masses" apareix durant la part més tranquil·la de la cançó, on tot creix baix una tensió generada per un simple punteig de guitarra.
Fellow members
Club "We've Got Ours"
I'd like to introduce you to our host
He's got his, and I've got mine
Meet the decline
Al minut 14:00 apleguem a l'última part del tema, on tot sembla col·lapsar i la tesi de la cançó es mostra molt més clara. Guitarres octavant, el trombó tornant a fer el leitmotiv, proclames per part d'Eric Melvin com a fons, campanes i sensació de marxa ens porten un èxtasi que mai imaginaríem dins un grup de punk melòdic com NOFX.
Un EP molt particular que ho té tot per a fracassar dins les seues ambicions, però que acaba sent un lloc on tornar de tant en tant per gaudir d'una peça única.
Decadència
Malgrat que el llibre ens parle d'un hotel de luxe, tot el turisme a les ciutats de l'estat Espanyol s'ha anat convertint en una borsa de fem on la cultura Ryanair s'ha instal·lat indefinidament.
Només cal passejar un matí per QUALSEVOL barri de València per veure's envoltat per llengües estrangeres, pells roges i sorolloses maletes. Una col·lecció de mirades perdudes cap al voltant per girar la vista al mòbil mentre busquen el seu apartament turístic és el que trobem constantment a les boques de metro.
“Where are all the stupid people from? And how'd they get to be so dumb?”
L'inici de "The Decline" ens descriu el que per a Fat Mike és un reflex de la societat nord-americana a final del segle XX, però és una cita que en ve constantment al cap quan veig a qualsevol grup travessant la Devesa del Saler amb bicicletes de passeig, sense casc i amb pantaló curt en novembre.
Uns "turistes" que només volen que aparentar un idil·li dins les seues vacacions, igual que relata Anna Pacheco a l'assaig quan descriu les intencions dels caps de l'hotel per mostrar cap als clients una servicialitat esperpèntica:
“Deben hablar, preguntar, fingir interés. ¿Cómo ha ido el vuelo? ¿De dónde vienen? ¿Cómo se llama su perro? ¡Enhorabuena por la boda de su hija! ¿Prefiere el agua con gas? ¡Así pues, le dejaremos mucha agua con gas!”
Perquè els treballadors i les treballadores del complex, malgrat tot el seu treball al hotel, són incapaços d'assumir el preu d'una nit, podent sols gaudir d'aquest privilegi en cas que els toque en algun dels sortejos de l'empresa o com a premi d'antiguitat.
Em sembla interessant també pel que conten quan tenen l'oportunitat o "el privilegi" de fer nit, encarregant-se de deixar l'habitació neta i sentint-se intrusos dins un món que se'ls ha negat i del que tan sols són polissons.
Place a wager on your greed
A wager on your pride
Why try to beat them when, a million others tried?
We are the whore
Intellectually spayed
Un sistema turístic-turbocapitalista on els residents no tenim accés als llocs on hem crescut, on veiem com som utilitzats com mà d'obra barata dins el nostre propi llar o que fins i tot arriba a ser una ciutat on els nòmades digitals venen a viure per la quantitat de Reels i estudis que "aprecien" el nostre estil de vida -per tractar d'eliminar-lo a base de cadenes comercials, cultura globalista i folklorització dels elements propis- no és ni més ni menys que eixe "Decline" del que NOFX ens preveien.